Les actuacions castelleres. Elements per l’anàlisi i revisió (I)
Les actuacions castelleres. Elements per l’anàlisi i revisió (II)
Sistema de rondes
A la pràctica segur que és, juntament amb la puntualitat, l’aspecte més important d’una actuació. Els organitzadors i les colles són els veritables culpables que una actuació sigui o no ràpida i entenedora per l’espectador.
Aquest element no comença amb el primer castell ni amb el sorteig. És feina de tots que hi hagi reunions prèvies o, com s’ha dit en algun moment anterior, trucades i converses de WhatsApp per tal de pactar i informar de quin sistema de rondes s’utilitzarà. S’hauria d’incidir també en el fet que les colles han de ser conscients que el muntatge ràpid de les pinyes ajuda molt a l’èxit de qualsevol sistema de rondes i en conseqüència de l’actuació.
Des de l’any 2000 els sistemes de rondes han anat evolucionant. Hi ha hagut canvis, canvis dels canvis, recuperacions i algun trencament amb què s’entenia per tradicional.
El que s’ha de recordar, o millor dit explicar, és que en el segle XIX no hi havia sistema de rondes, i molt probablement els organitzadors pactaven amb les colles l’hora d’inici i l’hora de final. És obvi, la seqüència ritual prèvia ho requeria i la importància del dinar de festa major, amb convidats de fora segur que així ho volia.
A l’hora d’analitzar com millorar una actuació, que és el tema que ens ocupa, estaria molt bé incidir en alguns d’aquests sistemes de rondes. En tots els casos però, i com a introducció, estaria molt bé recordar que si hi ha sorteig o acord entre les colles per marcar l’ordre d’actuació, aquest en cap cas ha de fer variar l’hora d’inici. La puntualitat passa per davant de tots els altres elements.
Sistema de rondes tradicional
Posat en pràctica en bona part del darrer terç del segle XX, la norma bàsica diu que si un castell queda en intent desmuntat o intent la colla repeteix al cap de dos torns.
En aquest sentit, és un sistema molt fàcil i segurament aquesta norma tenia com a objectiu donar temps i oxigen a la colla que havia fallat però, a la vegada, és complicat en el moment en què una actuació es comença a torçar.
Si s’analitza la taula, la primera ronda va força bé. Les colles han començat tirant castells factibles per temperar els nervis, veure de quina pinya es disposa, fer que la canalla traspassi un castell, etc., i deixar per segona ronda els castells objectiu.
No obstant la colla 4 ha fallat i haurà de repetir el seu castell de primera ronda entremig de la segona fent i provocant que les colles que no han fallat retardin el moment d’enlairar la seva construcció.
A segona ronda no hi ha hagut sort i les colles 1 i 2 no han aconseguit els seus objectius, fet que farà que hagin de repetir i obligant que la colla 3 no intenti el seu castell fins a tres castells més tard del moment en què ho hauria d’haver fet amb tot el que això genera psicològicament i de desgast.
La resta de la taula ja no deixa de ser una recuperació del temps i de les sensacions perdudes.
En conclusió, el sistema anomenat tradicional castiga en excés les colles que no fallen i no ajuda al públic a saber quina és la colla que li pertoca actuar. Si a aquest fet li sumem que la preocupació en l’actualitat d’intentar fer una actuació àgil per tothom no existia fa vint anys, això provocava actuacions eternes i feixugues.
Sistema de rondes de Sant Magí
Per necessitat però també per ferma creença que tot és millorable, com s’ha demostrat en els darrers anys, Tarragona ha esdevingut una precursora dels canvis i de l’evolució en el sistema de rondes. És just dir-ho aquí explicar com va començar tot. I és just no només perquè realment ho és sinó perquè segurament va ser la primera vegada a la ciutat que les colles tarragonines pactaven alguna cosa d’aquesta importància fora de l’òrgan de govern casteller del moment, el Patronat Municipal de Castells.
Ens hem de remuntar al Sant Magí del 1999 a la plaça de les Cols. Cal recordar totes les circumstàncies. Plaça de les Cols, quatre colles, torn rotatori en què cada colla s’ha de moure per deixar l’espai lliure a la següent, inici a la una del migdia i sense gaire puntualitat, sistema de rondes tradicional, disset castells intentats entre descarregats, carregats i intents desmuntats, un p6 carregat, intents de 3de9f per part de la Colla Jove i els Xiquets que no van arribar a bon port i hora de finalització les 17 h.
No cal dir que a la mateixa tarda i l’endemà, des de l’entorn casteller van sorgir veus crítiques i que la majoria, per no dir totes, donaven com a única solució el canvi de plaça.
Va acabar la temporada i a final d’any en una votació en el si del Patronat, de la qual no cal donar gaires detalls, va guanyar l’opció que l’actuació de Sant Magí passés a la plaça de la Font.
Hom podria dir que es va revisar l’actuació i es va actuar en conseqüència. Cert, però el que està intentant fer aquest article és apuntar diferents aspectes que es poden analitzar per a trobar una millora. En aquell moment el Patronat només es va centrar en una proposta.
Cap al febrer del 2000 es va fer una taula rodona dels presidents de les colles a l’antic local de la colla de Sant Pere i Sant Pau i allí tothom es va mostrar favorable a mantenir Sant Magí a les Cols. Es va acordar pensar què es podia canviar per oferir a la ciutat una alternativa sense moure’s de lloc. En aquell moment i en aquell context el pes de la Història no era suficient.
En dues reunions es va posar fil a l’agulla i els caps de colla i presidents van signar un document on hi havia tota una sèrie de propostes concretes i propostes de bona praxi per tal que el Patronat les acceptés. I així va ser. L’embrió del sistema de rondes tarragonines es posaria en pràctica el 19 d’agost del 2000.
Les normes bàsiques del sistema de rondes de Sant Magí són avançar una hora l’inici de l’actuació i passar-la a les dotze, mantenir sempre l’ordre resultant del sorteig i que cada agrupació té cinc intents per aconseguir els tres castells però que la cinquena ronda només es pot utilitzar per intentar un castell superior al més gran que ja hagis assolit. Amb això podia passar que una colla que hagués fallat hauria de fer dos castells seguits però s’evitava castigar a les colles que havien fet bé la seva feina i disminuïa intercanvis de posició.
Les colles també van creure que era més important mantenir les Cols que, en un moment donat, sortir amb menys de tres castells de plaça i van renunciar a una possible ronda de repetició.
El temps ha donat la raó a la generositat de les colles i a aquells dirigents que van analitzar la situació i van buscar noves opcions per millorar i revertir el que començava a estar enquistat.
El resultat d’aquell Sant Magí fet a la plaça de les Cols, amb quatre colles, torn rotatori en què cada colla s’ha de moure per deixar l’espai lliure a la següent, inici a les dotze del migdia amb puntualitat anglesa, amb un nou sistema de rondes explicat abans, disset castells però amb més llenyes i intents desmuntats que l’any anterior amb tot el que comporta en aturades, va tenir com a hora de finalització les 15.15 h. Gens malament com a punt de partida.
El temps ha permès fer i veure grans castells a les Cols i segur que el sistema de rondes ideat i posat en pràctica l’any 2000 hi ha ajudat.
Sistema de rondes tarragoní
És l’evolució lògica del sistema de Sant Magí entenent que l’única plaça amb unes limitacions peculiars a Tarragona és la de les Cols.
Tot i que el concepte era recuperar el fet que a Tarragona, ja al segle XIX, havien vingut a actuar colles de fora durant la festa major de la patrona, la creació el 2005 de la Diada de Santa Tecla, Primer Diumenge de Festes, coorganitzada per l’Ajuntament de Tarragona, la Colla Jove i els Xiquets, va permetre començar quasi de zero i revisar tot el que embolcalla una actuació castellera.
En aquest sentit i com a curiositat, hi va haver un moment a Tarragona en què les sis actuacions oficials on actuen les quatre colles de la ciutat es regien pel sistema de rondes tradicional i el Primer Diumenge amb l’anomenada tarragonina. Lògicament, tot es va acabar unificant després de veure els aspectes positius del nou sistema.
És molt complicat destriar el sistema de rondes a la tarragonina de dos elements com l’entrada a plaça i la puntualitat. Els tres elements sustenten una idea basada en el respecte al públic i el respecte a la tradició.
Té dues normes bàsiques: es fa un sorteig previ on es marca l’ordre que han de seguir les colles i si un castell queda en intent desmuntat o intent la colla repeteix al final de les tres rondes en el mateix ordre. A diferència de Sant Magí a la cinquena ronda no hi ha cap condició per tirar un castell determinat.
En els primers anys la ronda de pilars es va continuar fent com al sistema tradicional, de major a menor, sense seguir l’ordre sortejat. Després d’analitzar-ho es va creure oportú que aquesta ronda havia de seguir també el mateix ordre que en tota l’actuació i es va acabar modificant.
Si seguim la mateixa actuació que a la primera taula, en aquesta, la gran diferència que hi ha és que les colles, fallin o no fallin, actuaran sempre en el moment que ho han de fer per sorteig. L’error d’una colla no penalitzarà mai a cap de les altres.
El públic per la seva part, coneixent l’ordre del sorteig previ, sap sempre i passi el que passi, a quina colla li toca tirar el castell.
Sistema de rondes de Sant Fèlix
Després d’adoptar el sistema de rondes tarragoní, es va dur a terme des de diferents àmbits una anàlisi profunda de l’actuació de Sant Fèlix i molt potenciada pel Fòrum Ramonet.
Quan es va explicar la situació de les colles a plaça ja vam apuntar que la gran diferència entre, per exemple, la plaça de la Font de Tarragona i la plaça de la Vila de Vilafranca és el carrer paral·lel a la façana de l’Ajuntament, el carrer de la Cort, que trobem a la capital de l’Alt Penedès.
Aquest fet provoca que s’hagi de tenir en compte aquest doble punt de vista i això mateix implica que les colles no es puguin separar massa del consistori.
La solució que es va trobar per millorar el ritme de l’actuació tenint en compte tots aquests aspectes va ser fer un sorteig d’ordre dirigit amb l’objectiu que una colla pogués preparar la seva pinya sense tenir cap agrupació al costat intentant el seu castell. D’aquesta manera, se sorteja la primera colla i la resta ja estan condicionades.
A continuació podem veure dos exemples d’ordre d’actuació que provoquen que només una vegada per ronda i una sola colla tindrà al costat una altra que actuï mentre la primera prepara la pinya. Calen, evidentment, tot un seguit de reunions prèvies i conscienciació per aconseguir que tot plegat es compleixi.
Continuant amb el sistema de rondes de Sant Fèlix, podem comentar que també afegeix un altre aspecte que difereix amb el tarragoní: si una colla ja ha aconseguit els tres castells, pot intentar el seu pilar encara que una o les altres agrupacions no ho hagin fet.
Aquí entraríem en polèmiques sorgides del pensament que la ronda de pilars és una ronda de comiat o una ronda més que té com a condició que el castell ha de ser un espadat. Sigui com sigui, l’organització de Sant Fèlix va decidir aquesta variació i tots els punts de vista segur que ajuden a millorar.
Sistema de rondes a l’antiga
La idea d’aquest sistema de rondes és recuperar el que feien les colles al segle XIX i a inicis del segle XX. De fet, segons Jordi Bertran, la primera vegada que es deixa la simultaneïtat és al Vendrell, a la Fira de Santa Teresa de 1930 i és assumit a les Decennals de Valls l’any següent.
Sense tenir en compte moments especials i puntuals com les rondes conjuntes al Concurs o les trobades a Valls en honor de la Candela obligats pel gran nombre de colles participants, la primera vegada que es tira endavant d’una manera conscient i amb ànim de continuïtat és a Tarragona per Sant Jordi del 2011 amb hora marcada d’inici i final.
Des de llavors cada 23 d’abril les colles de Tarragona comencen l’actuació a les 20 h i han d’acabar-la tres quarts d’hora més tard. Algun any s’ha donat el cas que en trenta minuts les colles ja havien aconseguit les tres construccions .
Aquest Sant Jordi, suspès pel COVID-19, es volia fer un pas més i en el Consell Municipal de Castells les quatre colles van pactar que, mantenint el mateix temps, cada colla podia portar a plaça la quantitat de castells que volgués, sense límit. S’haurà de veure més endavant però és un signe més del que vol transmetre aquest article. Tota actuació és revisable i es pot adaptar a les exigències dels organitzadors i colles per tal que sigui beneficiosa per tothom.
Des de també el 2011 la Diada de Completes a Valls, el 23 de juny a la nit, es fa amb un format a l’antiga. La diferència amb el Sant Jordi tarragoní és que no està marcada l’hora en què l’actuació ha d’acabar.
En altres places també es realitzen aquests sistemes a l’antiga o variacions d’aquest com a les Fires de Maig de Vilafranca o a la Diada de les colles locals de la Mercè a Barcelona. Sigui com sigui, és un format interessant per ser plantejat al llarg de l’any.
Variacions en els sistemes de rondes
Vistos aquests diferents sistemes de rondes és fàcil pensar que tot sempre és revisable i que segur que encara queden variacions o iniciatives per poder millorar i adaptar una determinada actuació al seu context per tal d’augmentar el ritme, disminuir la durada d’una actuació, accelerar l’inici, poder treballar més que els tres castells que pot fer ara una colla, etc.
Seria interessant veure més actuacions a l’antiga amb hora de final marcada i nombre de castells lliure en el primer tram de temporada que és quan s’han de treballar més troncs i més canalla nova. Segur que les colles trobarien els mecanismes per a l’ajut en les pinyes i segur que això faria augmentar l’assistència de castellers en aquestes actuacions que sovint són encara feixugues.
Estaria molt bé també atrevir-se a canviar alguna variable en actuacions de l’estiu. Per exemple, marcar només l’hora d’inici i donar la llibertat a les colles amb la condició de cenyir-se a la consecució dels tres castells i pilar.
Una altra opció podria ser delimitar el temps que ha de durar cada ronda comptant repeticions o possibles intents o intents desmuntats. En aquest sentit, per actuacions amb tres colles marcar tres rondes de quinze minuts cada una no és cap cosa fora de lloc.
Com a última idea, per accelerar l’inici de les actuacions de tres o quatre colles, introduir una primera i única ronda conjunta de quinze minuts com a màxim i continuar amb el sistema de rondes normal ajudaria a trobar un coixí de temps per possibles contratemps.
Com casen aquestes variacions en moments de les actuacions on s’intenten castells que necessiten una dosi extra de concentració i silenci, com són el 2de8, el 4de9, el 3de9, el p8fm… Doncs potser no es podria fer i segur que en les reunions prèvies hi hauria acords marcant les excepcions.
Tècnic responsable i/o Cap de plaça.
Tots aquests elements que hem vist anteriorment, els d’aquest article i els que estan en els dos anteriors, haurien de ser revisats any a any per l’organització i per les colles participants. El que es decideixi s’ha de transmetre als castellers de les colles i als mitjans de comunicació. Però, com tot esdeveniment, hi ha d’haver algú que vetlli per la coordinació i pel compliment de tot plegat.
Estic convençut que moltes vegades les actuacions comencen tard perquè no hi ha ningú, no hi ha cap “Senyor Ja”, que es preocupi per parlar amb els dirigents i ordenar l’inici, i es deixa la decisió en mans dels caps de colla, que prou feina tenen.
Aquest algú pot ser un tècnic de Cultura de l’Ajuntament, un casteller de la colla organitzadora, una persona aliena o qui es cregui oportú.
Per esmentar dos casos, la persona que coordina les actuacions a Tarragona organitzades per l’Ajuntament és una tècnica de Cultura, l’Ester Roca, i el Cap de Plaça de la festa major de Sant Fèlix és una persona que no treballa al consistori vilafranquí, el Jordi Bertran.
Les característiques que, com a mínim, hauria de tenir aquesta figura són les següents:
– Tenir coneixement del món casteller.
– Ser la mateixa persona que ha tingut les reunions o trucades prèvies amb les colles.
– Tenir clar la coordinació de l’entrada a plaça. Quan ha de començar, de quina manera, per on entren les colles, si es fa pilar, etc. Amb la puntualitat com a objectiu final.
– Conèixer el sistema de rondes de l’actuació i haver previst els diferents contratemps que puguin sorgir.
– Tenir un o més contactes amb les colles participants i saber a qui s’ha de dirigir en cas de necessitat.
– Saber resoldre els dubtes previs o durant l’actuació.
– Redactar una valoració i un informe a posteriori per la millora l’any següent.
La canalla
Sempre sentim a dir que la canalla és el bé més preuat del món casteller i de les colles. Segurament és cert i el que és indiscutible és que sense nens i nenes no hi ha castells.
A partir d’aquí, sorprèn en quines condicions la canalla passa una actuació. Les colles han d’exigir sempre a l’organització, i en tota classe de diada, i fer-ho quan l’organització són elles, dues premisses bàsiques que, a més, són de sentit comú.
La canalla ha d’estar en un lloc digne i còmode. Si fa calor amb ombra i si fa fred amb escalfor. Amb aigua i aliments suficients i amb espai perquè els encarregats puguin treballar. No ha de fer por demanar-ho.
La segona condició és que en la mesura del possible ha d’estar aïllada. A vegades l’espai on està la canalla, precisament per tenir unes bones condicions, es converteix en el centre de tot el que es pugui imaginar: centre de massatges dels lesionats, únic indret on hi ha aigua, punt de trobada dels eufòrics, punt de trobada dels enfadats, lloc on s’amaguen els que no volen fer pinya a altres colles però si xafar aquelles camises alienes quan pugen al folre, persones que no són ni de la colla, etc. No pot ser. Tots amb més o menys voluntat, el que fan és molestar, i l’organització i les mateixes colles han de fer pedagogia per solucionar-ho.
Ambulàncies
En la revisió de les actuacions, i cada vegada menys això sí, passa que hi ha aspectes que es deixen només per l’organització externa a la colla i n’hi ha un que per la transcendència que pot tenir no es pot deixar sense control.
Saber quin és el protocol sanitari en una actuació és bàsic i en aquest sentit hauria de ser necessari involucrar als equips sanitaris de les colles. Que opinin, que gestionin, que coordinin amb els de les altres colles. Bàsic.
S’hauria de demanar i conèixer el croquis de la situació de l’hospital de campanya i/o de les ambulàncies i quin equipament portaran.
I tot plegat, explicar-ho i informar-ne als castellers perquè tots saben que els castells cauen però hi ha el dubte que tots sàpiguen què fer en cas de lesió.
Aigua
Un altre element que a vegades falla i és revisable, és l’aigua que disposa cada colla al llarg de l’actuació. En aquest sentit s’hauria de demanar a l’organització aigua suficient i fresca. Hi ha estudis que sense una bona hidratació el rendiment de l’ésser humà davant d’un esforç concentrat i allargat en el temps pot baixar molt i això en castells pot arribar a ser sinònim de caigudes amb totes les conseqüències que poden tenir.
Analitzant en quin moment de la temporada hi ha cada actuació i el desgast i durada que poden tenir, les colles poden introduir les begudes isotòniques i fruites, aliments o barres energètiques que ajudin a mantenir el ritme d’esforç físic.
La tercera part d’aquest element i responsabilitat única dels dirigents de les colles i de cada casteller hauria de ser la prohibició i tolerància zero a begudes alcohòliques durant l’actuació. Els castells són tan difícils i les conseqüències poden ser tan greus que no es pot abaixar la guàrdia.
Ningú es planteja estar jugant un partit de bàsquet i en un temps mort anar al bar que està a cinquanta metres a fer una cervesa, ni per la imatge i físic d’un mateix ni per la imatge i seguretat de la resta de l’equip. Entre castell i castell és el mateix. Si ha anat bé no hi ha moment més fantàstic que estar celebrant-ho amb el col·lectiu. Si ha anat malament, no hi ha moment més gloriós que patir-ho amb el col·lectiu. Una cervesa no pot substituir mai això.
Conclusió
Com s’ha pogut veure, una actuació castellera és molt més que els moments en què cada colla enlaira el seu castell. Hi ha molts elements que ajuden o perjudiquen l’èxit efímer d’una aleta o l’èxit de convocatòria de castellers i públic.
La idea principal que s’ha volgut transmetre és que sempre es pot millorar, i per fer-ho és necessari revisar què estem fent i com ho estem fent.
S’han intentat apuntar els aspectes bàsics d’una actuació, però de ben segur, si cadascú analitza el calendari de la seva colla o les diades que hi ha a la seva població, podrà trobar mil casuístiques diferents i particulars. Només amb aquesta reflexió, ja s’ha començat a millorar.
