L’extraordinària actuació dels Minyons de Terrassa, la millor de la història dels castells segons l’únic barem que tenim disponible avui en dia, la puntuació del concurs, desperta tot un seguit d’opinions sobre la manera com s’han de valorar les actuacions. El que si que és indiscutible és que és la que suma més punts i té ben guanyat el títol de “la millor actuació de la història”. Ara bé, en la tertúlia del ‘3 rondes’ del passat diumenge, es va generar una animada conversa amb diverses consideracions al respecte, que intentaré argumentar millor i més àmpliament.
Per un defensor del concurs com jo, tant per patriotisme tarragoní com per convenciment en la fórmula, els punts em serveixen de poc fora d’aquesta cita. Entenc que els companys de la premsa volen adjectivar les actuacions d’alguna manera tangible, però em fa la sensació tal i com deia el company Josep Almirall després de Santa Úrsula en aquest article, que el món casteller està cofoi amb aquest desori anàrquic alhora de posar-se d’acord sobre què i com es pot valorar què és millor.
Diferències i matisos
Més enllà de l’evidència comptable de l’actuació dels Minyons, després hi ha les percepcions que ha tingut sobre les emocions de cadascú. També hi té a veure que entre els castells més grans que estan englobats en el mateix grup (2de8sf, 4de9sf, 3 i 4de10fm) les diferències són ben poques i el grau de dificultat entre tots ells és molt similar. Això ho podem constatar fàcilment quan veiem que per exemple; els Minyons han fet els dos castells de 10, però en canvi no han pogut fer cap dels dos castells nets, o que la Vella ha descarregat el 4de10fm però no ha pogut encara amb el 2de8sf, i alguna altra contradicció més encara podríem trobar. Per tant, d’entre aquests quatre castells, dir rotundament que algun és molt més difícil que algun altre, és una qüestió de matisos relativament petits, tant favorables a uns com a uns altres.
Per exemplificar millor això i pel que fa a les emocions, crec que va tenir més impacte la diada dels Minyons del 2015 amb el primer 4de10fm, que no pas la d’aquest passat diumenge. Recordem que la diferència vers la de fa un any “sols” és descarregar el 3 amb agulla. Aquell primer 4de10fm va tenir un impacte enorme, bestial, que potser amb el pas dels anys recordarem amb més força que no pas l’actuació del passat diumenge. A més i al ritme que es va, podria ser que en uns mesos aquesta quedés superada. I en això del tema emocional, hi haurà qui segur que haurà vibrat més amb alguna altra de les actuacions top, pel que li hagi pogut significar en aquell moment, sigui pel motiu que sigui.
Quin és més difícil?
En el tema més estrictament casteller, reconeixent el grup dels quatre millors castells, hi ha qui pot valorar que té més valor tenir una gamma més àmplia, com per exemple la dels Verds per Tots Sants del 2015 (3de9fp, 2de8sf, 3de10fm i pde8fm), ja que la diferència seria el 2de8sf pel 4de10fm. Per tant, les diferències són escasses i en això també hi entra el valor que cadascú li pugui donar a cada castell. Hi haurà qui creurà que els nets són més difícils que els de 10, o al revés, o que alguns sí i alguns no…Com sempre en castells, per gustos colors. No oblidem que la taula de puntuació del Concurs no és la veritat absoluta castellera i que cadascú pot tenir valoracions diferents en consideracions de dificultats.
Les emocions
Jo no em miro els punts que val cada actuació. Estic segur però, que recordaré de manera clara la visió del primer 4de10fm descarregat de manera relativament sorprenent, però tampoc oblidaré la defensa al·lucinant que van fer el passat diumenge. Veure un castell tant gran com aquest, lluitat de la manera com ho van fer, és molt emocionant, i veient el que els va passar a la Vella a Tarragona, el suspens fins el final de l’execució va ser brutal! Una altra situació que té molt de valor però no es veurà reflectida en els registres històrics, és que per allí al mig hi va haver l’intent del 2 net. La conseqüència d’una caiguda d’aquesta magnitud pot perjudicar, i molt, els castells posteriors. Una de les grandeses més importants de l’actuació és la remuntada que van fer els Minyons després de la caiguda amb el 3 amb l’agulla i el pilar gran. Enhorabona i gràcies!
Una altra actuació que guardaré a la retina serà la dels Verds el 2015, quan alterant l’ordre habitual dels castells van descarregar apassionadament el 2de8sf i van deixar per la tercera ronda el 3de10. Si el castell de 10 ja és bèstia de per si, el fet de completar-lo en tercera ronda i sabent que podria gairebé culminar la millor actuació, va crear un clímax espectacular. Enhorabona i gràcies!
De la mateixa manera que recordaré, suposo que per sempre, la seqüència de la Vella a la Santa Úrsula d’enguany. Aquells tres castells encadenats i la grandesa del moment, del lloc, i de la situació, deixarà en un segon pla que no fessin un gran pilar. Enhorabona i gràcies!
Per tant, podem comprovar que per gustos cadascú té els seus colors i que al cap i a la fi el que ens quedarà seran els grans records que ens deixaran tots aquests castells i actuacions que ens estan oferint les colles més grans. Per mi la suma de punts no és el més important, encara que si que és una qüestió molt rellevant. Dono importància a les sensacions i les emocions que ens desperten els castells a cada moment. I això no vol dir que es menys tinguin unes a altres, sinó que hi haurà que li donarà més valor a d’altres combinacions castelleres.
Qüestió de gustos
Particularment i tal i com ja vaig expressar, la combinació dels dos castells de 10 m’hagués agradat molt veure-la acompanyada del 5de9f que no pas del 3de9f i agulla, encara que aquest valgui més punts. Veure la tripleta màgica amb un pis més, personalment m’hagués flipat molt. De la mateixa manera que tot i que els anys l’han deixat relativament desfasada, l’actuació dels quatres gammes extres clàssics sols feta una vegada pels Verds el 2006 em segueix semblant bestial i amb ganes de tornar-la a veure. Qui la pugui fer, demostrarà un potencial i una eficàcia tant gran, potser equivalent a poder resoldre algun castell de 10.
Així que cadascú que ho valori, ho catalogui, ho sumi com vulgui, i a gaudir més de les imatges i records que ens deixen els castells en aquesta època moderna. Aprofitem el moment actual per veure-ho i gaudir-ho, que qui sap d’aqui a uns anys on estarà tot això.
Primer de tot, Jordi, vull felicitar-te per la llum que aportes, ja fa molts anys, a la visió i reflexió a l’entorn del món dels castells amb les teves acurades opinions, així com per la manera d’expressar-te, propera, detallada, honesta, didàctica i agradable.
És un valor i una sort pel fet casteller de poder comptar amb la seriositat i el rigor que, companys com tu (o com en Jaume Rosset, per posar un altre exemple), proporcioneu a les diferents vessants de la castellística, situant-la al nivell de l’alçada de les nostres més grans proeses.
Sincerament, enhorabona i gràcies! 😉
Quant al tema i el fons de l’article, el subscric i m’hi afegeixo.
Els castells són emocions, tant pels que gaudim fent-los, com pels que en gaudeixen a plaça …o a casa!
I aquí rau l’arrel del seu èxit, de la seva acceptació i de la seva pervivència.
La necessitat de saber o de poder valorar quelcom de manera categòrica és molt humana, però de difícil aplicació en l’activitat castellera.
Tots sabem, des de la subjectivitat de les nostres respectives colles, quines construccions ens són més complexes, més rebels, o més assequibles. I tots sabem quines ens plantegen més reptes o ens proporcionen més satisfaccions.
D’aquí doncs, que les etiquetes o segells que poden batejar cada castell, cada actuació o cada nou assoliment, ens poden cridar més o menys l’atenció i fer-nos més o menys gràcia (personalment algunes em diverteixen força) però el que de debò ens queda i perdura són les emocions que ens han transmès i provocat.
Diu que diumenge vam fer l’actuació més “valuosa” de tots els temps.
Vam resoldre d’una tacada quatre castells de molt gran dificultat (dos d’ells, era només la segona vegada que els completàvem) i això ens va alegrar enormement, com és natural. Va ser una molt gran satisfacció, i per diverses raons.
Però també és cert que volíem més. L’objectiu era encara més ambiciós, ja que hi havíem treballat un altre castell de màxima complexitat, encara nou per a nosaltres, i que s’havia preparat a consciència.
Un repte que ens queda pendent, fet, aquest, inseparable del ser casteller.
L’etiqueta d’aquesta “millor actuació de la història” quedarà recollida en els registres, naturalment, però tampoc ens treurà la sòn ja que no era cap objectiu i ha estat ben bé “colateral”.
I haver-la assolit tampoc ens deixarà adormir, ans al contrari.
Ens seguirem plantejant nous reptes, seguirem treballant per superar-nos, i seguirem mirant amunt amb il·lusió i tenacitat.
Seguirem així perquè tenim la gran sort de ser castellers.
PD: Per cert, poder fer la “supertripleta màgica” també em tenia el cor robat 😉
Gràcies Ramon
Així doncs, ja teniu objectiu per acompanyar el proper doblet de 10, el 5 de 9!
M’agrada l’article Jordi.
Ramon: Supertripleta màgica? o Tripleta supermàgica? Tripleta només vol dir tres, en aquest cas tres castells!
Però són tres Supercastells!!!
Supermàgica també m’agrada, però!
;))
Article i opinions molt assenyades i encertades. Només un punt a tenir en compte, que no sé si un casteller o afeccionat pot capir del tot si no és de Valls (d’una colla o de l’altre colla vallenca). Un punt que, per a mi, completa l’essència i particularitza una actuació castellera a la ciutat bressol; el fet únic que es produeix en un enfrontament dual, un cara a cara, amb un rival que més enllà del que hagi fet durant la temporada, et pot igualar, superar, o no, el que faci la teva colla. No és el mateix participar, o organitzar, una actuació castellera fraternal amb colles que fins i tot et poden donar un cop de mà (a vegades, d’unes quantes o quantioses mans) que converteix la trobada en una exhibició (tot i que pot esdevenir enorme i espectacular) més que en un duel com el que es produeix a la plaça del Blat valenca. Aquest punt, precisament, és el que fa “diferents” les tradicionals actuacions dels Xiquets de Valls. I, creieu-me, no és un punt menor ni poc condicionant. A vegades, moltes vegades, aquest famós “punt” subordina força els resultats i, per tant, dona un valor i un mèrit extra als castells realitzats. Reitero, però, que les vostres reflexions han fet pujar el nivell del debat, cosa que s’ha de reconèixer i agraïr.
Igualment Anton Maria.
És un gran plaer conèixer opinions i reflexions tan ben exposades i argumentades.
Quant al fet casteller vallenc, aquest té una idiosincràsia tan particular, única i peculiar, que genera un magnetisme irresistible per a tots els amants dels castells i més enllà.
Aquí, les intenses emocions, entre d’altres, tenen ancestrals orígens de caire social que es respiren i formen part de l’atmosfera vallenca.
Un fet incomparable amb cap altra plaça o expressió castellera.
I, com dèiem, aquesta singularitat, produeix gran admiració i fascinació pel valor que, naturalment, afegeix a les gestes castelleres.
I que així sigui per molts anys!!
Enhorabona!