El passat diumenge 22 d’octubre es va inaugurar el Museu Casteller, el que va ser la culminació d’un projecte amb dècades de preparació i que tots els castellers i castelleres vam viure amb il·lusió. A l’acte es va convidar a representants de colles d’arreu, els qui van dipositar un mocador de la seva colla al fons del museu. La celebració va acabar amb un mocador gegant desplegat a la façana de l’ajuntament amb l’escut de totes les colles castelleres. Bé, de totes, no. Els escuts de les colles internacionals de fora de la península no hi eren, i tampoc se’ns va donar l’oportunitat de dipositar els mocadors en el fons del museu.
El fet casteller internacional sovint es veu de forma difusa des de Catalunya. Mai no he conegut un casteller qui no s’ha alegrat que les ciutats de París, Londres, Copenhaguen, Berlín, Edimburg, Montreal, Sidney, Lo Prado, Melbourne, Lausana, Madrid, o Andorra la Vella tinguin colles castelleres. La majoria d’elles estan apadrinades per colles catalanes, les que ens ajuden quan fa falta, ens cedeixen material, o ens animen a continuar treballant i millorant. Al mateix temps, però, ens trobem amb línies vermelles que limiten molt les nostres possibilitats de tenir visibilitat a Catalunya. Des del punt de vista d’un casteller que ha après a fer castells en una colla convencional, he de reconèixer que algunes de les limitacions a les quals ens hem afrontat quan hem tingut l’oportunitat d’actuar al territori nacional eren assenyades pel context de l’actuació. Les colles internacionals, a causa de la falta d’efectius i d’assaig, estem avesades a fer construccions que a les places catalanes no tenen cabuda, i veig comprensible que se’ns pugui demanar evitar-les encara que això representi que algunes colles quedin fora de plaça. Així va ser durant la jornada de colles internacionals del 2022 a la plaça de la Font, l’actuació que esperàvem amb més il·lusió després dels durs anys de pandèmia. Dit això, em costa molt estar d’acord amb el que va passar a la inauguració del Museu del Món Casteller.
El Museu del Món Casteller es presenta com un altaveu del patrimoni mundial immaterial que són els castells, i donar visibilitat a les colles internacionals que van quedar excloses de la inauguració hauria sigut un gran gest per a reconèixer l’impacte que honestament crec que tenim en la globalització d’aquesta tradició tan preuada. L’impacte de les colles internacionals és petit al costat de dos-cents anys d’història castellera a Catalunya, però no deixa de ser tangible. Ja fa vint-i-cinc anys de l’aparició de la primera colla castellera internacional a Argentina (Colla Castellera Les Quatre Barres), i encara avui apareixen nous projectes internacionals (Lausana, l’any passat). A Europa, som vàries les colles que ens apropem als deu anys de vida, i els Castellers de Montreal tenen disset anys d’activitat a la seva esquena. En tots aquests anys hem vist castells de 7 a Xile. Actuacions de 6 a diferents capitals Europees. Fins i tot hem vist a castellers xinesos fer un 3de9f a la TAP. Totes aquestes són fites històriques, no només per les colles internacionals, si no per tot el món casteller a causa de la dificultat intrínseca d’aconseguir aquests resultats fora de les fronteres catalanes. I, tot i això, no considero que aquests siguin els mèrits més rellevants de les colles castelleres internacionals. Ho és la perseverança.
Les colles internacionals ens reunim cada setmana sense saber quan serà la nostra següent actuació. Sense saber si mai tindrem les peces suficients per a fer una actuació completa. Assagem sabent que segurament mai obtindrem uns resultats suficients perquè les colles nacionals ens considerin un igual. De fet, segons el cànon català, ni tan sols som colles de ple dret. Cada una d’aquestes circumstàncies acabaria soterrant un projecte casteller a Catalunya. Però a l’estranger, aquí seguim després de tots aquests anys. Disseminant els castells. Estimant-los per sobre de tot.
Som una viva representació del pluralisme i diversitat que caracteritza els castells, i som part fonamental de la seva imatge al món. Hem portat els castells a indrets on altrament no arribarien. Expliquem el fet casteller tant a catalans emigrats qui coneixen els castells per primer cop a Copenhaguen o Edimburg (si, això passa!), com a gent d’arreu d’Europa qui són els nostres veïns a les nostres ciutats d’acollida.
Fem escoles, tallers i esdeveniments. També organitzem actuacions, l’última a Dinamarca on els meus Xiquets de Copenhaguen vam fer la nostra primera actuació completa de 6 i on es van reunir més de tres-cents castellers internacionals. No fem ni de bon tros un nombre de castells que ens permeti comparar-nos amb les colles catalanes, però deixem empremta i, potser, ens mereixem més.
Aquesta és la meva visió del fet casteller internacional. La visió d’algú que fa castells a Copenhaguen però amb Catalunya al cap i al cor. La visió d’algú que durant la inauguració del museu que ens havia de representar a tots va dubtar, per primer cop, sobre quin és el seu lloc dins el Món Casteller.
Ferran Planas, membre dels Xiquets de Copenhaguen
Ets lector i vols publicar una carta? Posa’t en contacte amb nosaltres al correu info@elmoncasteller.cat
Molt d’accord amb aquest article.
Molts ànims à tots els “tossuts” que continuen tirant endevant, aquest projectes arreu del món.