Dijous, 6 agost 2020

Adéu, Josep Sala. Mestre, amic, “tiet”, casteller de cap i de cor

|

El primer record de nen que tinc d’en Josep Sala, es sens dubte veure’l manar als assaigs que la colla dels Castellers de Barcelona feien al carrer de Navas de Tolosa, en aquella ampla vorera al costat de l’Escola Tècnica del Clot, davant d’on ell vivia, i on la colla, a l’aixopluc d’un carrer a les hores sense sortida, hi va estar un grapat d’anys.

Amb el seu posat tranquil, els seus braços creuats i les seves respostes, sempre concises i clares. i que va mantenir durant tota la seva vida. Una vida que no li va ser justa ara fa uns pocs anys, a causa d’una malaltia que el va tenir allunyat de la primera línia castellera, que no pas dels castells.

Publicitat

De la vida castellera i social d’en Josep, que ha estat llarga i perllongada, no us en parlaré, ja que ho fa perfectament l’amic Josep Torreño en el seu article. Només recordar que va ser un d’aquells castellers de raça, testimoni de la època més complexa des de dalt de tot dels castells amb els Castellers de Vilafranca, en els seus inicis, i també, com passava a l’època, amb els Nens del Vendrell. Un privilegiat al costat d’altres insignes castellers que deixen un gran llegat com en Ramonet, els recentment també traspassats Enric Pallarès o Lluís Hill, entre d’altres.

Més enllà d’això, Barcelona com a destí, i un reconeixement a la família Sala, amb el pare Ramon Sala, en Josep i el germà Ramon, que van ser els iniciadors de l’historia castellera a la ciutat de Barcelona, acompanyats per altres vilafranquins i gent de la capital catalana.

Els germans Sala (Ramon a segons i Josep al terç) en el debut a plaça del Cos de Castellers de Ballets de Catalunya, l’1 de març del 1958 (foto: Pere Català i Roca)

Moltes hores de castells i també vida personal, sobretot de joventut conviscudes amb el meu pare i amb en Josep, amb el qual tenia vincle familiar. La mare dels seus fills, la Margarida i en Josep, era cosina del meu pare i sempre hi ha hagut un lligam personal i casteller molt emocional. Sempre he dit que en Josep Sala primer, i en Pere Rovira després, han estat els meus mestres castellers.

Josep Sala al terç i amb Josep Ribes (pare) al pis de segons

Passen pel cap mil i una vivències i anècdotes. Em quedo amb dues que un mai pot oblidar. L’any 1982, els Castellers de Barcelona assagen el pilar de sis, aleshores escàs en el món casteller. Durant un parell de mesos els pilaners (entre d’ells el Josep a terços, en Manel Olivella, tècnic de la colla, i uns pocs voluntaris que en Sala va reclutar, entre d’ells jo), assagem gairebé diàriament el pilar als Jardins Vicens Vives de la Diagonal, lloc proper a on en Josep i en Manel tenien la feina. No us podeu imaginar la de centenars de pilars de 3 nets -i alguns menys de 4- vaig fer en tant poc temps per rodar la canalla que el faria, sempre atent a que el Josep deia. Un pilar que, per cert, es va carregar l’11 de setembre a Banyeres del Penedès.

Part del pilar de 6 carregat a Banyeres del Penedès l’any 1982, amb Josep Sala al terç (segon per la dreta de la fotografia)

L’altra i potser per mi una de les més importants de la meva vida com a casteller, va ser l’any 1986, quan en Josep recull la colla a mitja temporada de mans d’Eloi Abad, que prèviament havia agafat el testimoni a Josep Maria Esteban, que va liderar el podríem dir renaixement de la colla l’any 1985, després de l’escisió de la gent de Santa Coloma. En Josep ens va encoratjar a diversos joves a formar part de la tècnica i fer possible aquesta reconstrucció, que va donar com a fruit l’entrada de l’Albert Regola com a cap de colla l’any següent.
I com no podia ser de cap altra manera allí m’hi vaig llençar de cap. Sempre agrairé al Josep les seves ensenyances i a l’Albert la paciència. Sens dubte els millors anys castellers de la meva vida.

En Pep Ribes, autor d’aquest article, i Josep Sala, en una actuació castellera l’any 1982

Ja pel que fa al periodisme casteller vaig poder compartir amb en Josep Sala diverses retransmissions per ràdio, sobretot de la Diada de Sant Fèlix, durant diversos anys a finals del segle XX i inicis de l’actual. L’any 2003 va ser administrador de la Festa Major de Vilafranca i em va fer el “salt”. Bé, ho mereixía.
Ell mai tenia un no, com quan li vaig demanar col·laborar amb el nou espai de castells a Ràdio Vilafranca, el Va de Castells, l’any 2008, com a “savi” casteller al costat d’amics i mestres com Pere Ferrando, Xavier Capdevila i en Jordi Cubillos. Just i celebrat, i abans reivindicat, el seu reconeixement a la trajectòria castellera del 2015.

Adéu mestre, amic, “tiet”, casteller de cap i de cor. Barcelona et deu un gran homenatge, un comiat com cal i com et mereixes.

Publicitat

FER UN COMENTARI

Please enter your comment!
Please enter your name here

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.