La Diada de Sant Fèlix fixa, cada 30 d’agost, una foto de la capçalera del món casteller. Són sis rondes –aquest cop de forma literal– de veritats com una nova capa de pintura que, en certa mesura, amaga les traçades anteriors. Sense prèvia no hi ha diada i aquesta naturalesa de bombolla no és castellerament sincera. Però funciona així, a la pràctica. L’escalafó casteller beu del 30 d’agost, que confirma o rectifica el que s’intuïa. És l’examen, vaja.
Tot el que hagi passat abans condiciona –sense causes no hi ha conseqüències– però no compta. Sant Fèlix mana i disposa. Caixa o faixa. I quan s’acaba es poden fer moltes lectures, una de diferent segurament segons l’actor que la faci, la preferència castellera o l’hora en què s’emeti el judici. Tirant de comparació amb el rugbi, el tercer temps de la diada principal de la Festa Major de Vilafranca és el més prolífic i participat de tots.
Proposem-ne 10 adjectius, doncs, per un Sant Fèlix com el d’aquest 2019.
1. Maratonià
Quatre hores i mitja de durada és un tems excessiu, digne més de l’esforç d’un corredor popular de la prova atlètica que no pas d’una diada castellera a quatre colles. Potser l’hostilitat meteorològica de la calor i la xafogor les van fer passar encara més llargues, però hi ha un principi de rendiment físic i mental evident que fa que fins i tot els que van acabar triomfants a la ronda de pilars estiguin pitjor i siguin menys bons castellers a quarts de cinc que no pas a quarts d’una. No és culpa de ningú però tothom en va notar el desgast.
2. Gloriós
Els qui ens desvivim per ser a Vilafranca o seguir la diada cada any busquem la severitat de la sentència que sempre dicta Sant Fèlix. S’hi va a màxims i si s’aconsegueixen objectius es té la glòria. Els esclats de la plaça i els grans castells descarregats per colla propicien un triomf col·lectiu que ho justifica tot i, per sort, totes quatre colles van tenir la seva porció de glòria en el dia que se’ls exigeix més.
3. Exagerat.
La reflexió me la feia un amic periodista a la sobretaula. El globus potser s’infla massa i, exactament pel que dèiem en el punt anterior, pot resultar difícil d’empassar o digerir. A la pressió i l’exigència de l’escenari, a més, aquest any la prèvia marcada per la disputa televisiva i l’entrada a plaça amb deures pendents com quan seies al passadís intentant retenir quelcom que no havies estudiat abans per a la prova imminent. No és fer-ne un gra massa, però l’excepcionalitat de Sant Fèlix en moments de decreixement casteller s’ha de seguir subratllant sense donar-li caràcter d’examen de darrera convocatòria. Menja a banda, sí, però la vida segueix.
4. Il·lusionant.
La duana de la frontera dels castells segueix amb la barrera tancada. La línia que separa el que s’ha fet del que no, fèrria i allà mateix. Els intents del 3 de 9 sense folre de la Joves van fer posar la pell de gallina però més que la valentia dels vermells cal posar en valor –que s’entengui, pels espectadors i no per les colles en qüestió– la seqüència que arranca amb l’intent de la Vella fa dos concursos i que passa per l’aproximació al ‘castell de castells’. Les expedicions cada cop arriben més a prop, si bé el 3 encara es mostra sever en la negació. Si analitzem l’intent desmuntat de la Joves a la darrera Santa Úrsula, el vídeo famós del dimecres abans de Sant Fèlix i els dos intents vistos a plaça, l’estímul de veure el castell és doble: perquè la il·lusió és, a més, que si es pot treballar així per acostar-se a carregar-lo també s’estarà aproximant el fer-lo complet.
5. Reivindicador
Aquell concepte que és semànticament quasi ofensiu de “gamma extra bàsica” amb el que algú va batejar aquells que no són sense folre o de 10 pisos és un dels punts que surt més reivindicat d’aquest Sant Fèlix i de tot l’any casteller. No només per les colles que els assoleixen els celebren com feia anys que no se’ls veia –com Vilafranca amb el 3 de 9 amb l’agulla o el pilar de 8, radiants d’aquest pilar “nou”– sinó també per les que els enyoren. La Jove de Tarragona, amb l’antecedent del Catllar, perdia el valor “segur” (entre totes les cometes, que s’entengui) del 5 i això li va fer refer estratègia de diada. La Joves tenia l’únic trumfo de gamma extra que havia fet obligatòriament al darrera de tres rondes de castells que no van saber omplir o la Vella, al quedar-se sense 4 amb el pilar, va suar la cansalada amb un 5 bregat de valent. També els Verds van anar a la torre de 9. Castellassos de gamma extra als que el cognom de “bàsics” pot semblar un insult i que precisament en temps de rebaixada seran la mare dels ous de la majoria de diades grans. Tenint-los i enyorant-los, tot aquest calaix de construccions surt reivindicat.
6. Estratègic.
El joc a quatre bandes de cada Sant Fèlix és, des del punt de vista de la disputa i el reüll entre colles, fascinant. Sabent-se les fílies i rivalitats, hi va haver moments reforçats pels molts Sant Fèlix que hi ha dins la mateixa diada. La pressió sobre el 2 de 8 de la Vella, venint de “fallar” del 4 i amb l’amenaça psicològica de l’intent a continuació del 3 dels seus grans rivals o la pressió doblada dels Verds quan els torna a fallar el 3 de 10 i després van remuntant a ritme d’Indurain, sense canvis de ritme. Estratègia creuada i també de cada colla. Totes quatre surten d’un castell que no havien descarregat, tres d’elles d’un que no l’havien ni intentat. Fins i tot l’estímul i resposta dels uns als dots dits victoriosos dels altres. A les “pissarres” mentals de les tècniques i caps de colla, dibuixos i rectificacions. Una jornada apassionant.
7. Incongruent
Sembla que si ens queixem de la durada això que va ara sigui el que justifica la incongruència però la praxis de la diada posa en qüestió la “norma” que regular la diada i que limita a dos el nombre de peus que pot muntar una colla per ronda. En segons quins castells i davant envits de segons quina consideració és molt poc recomanable aquesta imposició. Estem parlant de peces de precisió, d’orfebreria castellera al detall. El segon peu del 4 de 9 sense folre de la Vella no havia d’anar amunt, per posar-ne l’exemple més clar. I si es pateix pel ritme, aquest topall té un element contraproduent ja que, per temença a anar al segon peu, les colles s’esmercen més (amb més minuts, s’entén) al tancar les pinyes i aprovar les quadratures. Sembla incongruent que la Plaça Més Castellera es doti d’una clàusula que fa minvar les possibilitats d’èxit d’alguns dels millors castells respecte les condicions amb les que es poden enlairar en altres indrets.
8. Guanyat
Conjugar el verb “guanyar” forma part del delit de tothom, però per definició se suposa que requereix d’un vençut per justificar-lo. Deixant els punts a qui pertoqui, sembla evident que si alguna cosa es van guanyar els Castellers de Vilafranca va ser a ells mateixos, més que no pas la diada (que potser, o també). Els Verds van demostrar-se quasi estirats en el pla psicoanalista que hi ha dues coses que no han canviat, tot i les dificultats i que no fan la pinta que hagin de canviar massa. L’una, la capacitat de competir, treballar i superar-se. Tenen un domini de la feina de folre i manilles que els significa, que els fa diferencials. I l’esclat final, a quarts de cinc, ha de ser una victòria moral que els faci arrodonir un any i mandat gens fàcils. Necessitaven més això que cap calculadora.
La resta de colles també són guanyadores. La Vella fent una diada que ara mateix només ella es pot plantejar per la qual cosa ja són dalt de tot. I com la van gestionar. La Joves tot i que l’estadística pugui semblar allò de “arrencada de cavall i parada de burro” va tornar a ensenyar la mestria del seu tronc i el to irredempt i rebel de totes les seves aparicions als grans escenaris. La Jove es va guanyar amb el pilar final una alegria que donés sentit a haver remat contra-corrent tant i amb tanta força.
9. Pendent
Si alguna cosa ha fet aquest 30 d’agost és demostrar-nos que els grans castells segueixen cotitzant molt alt. El parquet de la borsa castellera no està en números verds. Totes les colles presents a plaça surten de Sant Fèlix i, com es feia abans amb els estudis, “van a setembre”. Els deures pendents són clars i segurament, en alguns casos, no seran exàmens fàcils. Seguir llegint correctament els tempos de la temporada i escollint i disposant objectius al calendari segons els recursos humans que es tinguin serà la clau del que hagi de venir. La Diada Nacional a Valls, Santa Tecla a Tarragona, el Mercadal a Reus, Santa Úrsula a Valls i Tots Sants a Vilafranca poden tenir molts al·licients. Convé guardar salivera castellera,.
10. Vergonyant.
No s’hi val amb el “no té res a veure amb la diada” tot el que ha envoltat i empastifat un dia tan preciós com ha de ser el de Sant Fèlix. Les agressions masclistes a la Clàudia perpetrades a plaça, juntament amb la mesura dels Balls de La Més Típica de passar per alt del Carrer de la Palma pel que s’hi havia produït i permès anys abans evidencien que el corc del masclisme és dins un subjecte compartit per tothom com és el de món casteller. Les imatges d’aficionats o castellers fent tentines alcohòliques durant la mateixa diada o el fet per omissió que determinats episodis es puguin donar des d’un entorn com és el casteller i un ecosistema com són les festes majors i la cultura tradicional és vergonyant. Produeix una auto-repugna pel doble fet de ser homes i castellers fins i tot entre els qui ens sentim ofesos per aquests mateixos fets. No n’hi ha prou amb solidaritats de xarxes socials per més que no sapiguem què més fer-hi. Mesures, treball i educació. Que trist que, justament després de Sant Fèlix, et faci mal ser casteller.
