No va ser un 4de8 qualsevol

No, no va ser un 4de8 qualsevol. Fa 40 anys, els Castellers de Barcelona van aconseguir descarregar el seu primer castell de 8, el primer d’una colla nascuda fora de l’àrea tradicional. El 31 de juliol de 1982, l’entranyable diada de Màrtirs Street a Vilafranca del Penedès, va deixar de ser somni allò que es perseguia i que tant va costar. M’agradaria, però, apuntar, que l’any 1979 els Bordegassos de Vilanova van ser els primers “no tradicionals” en carregar-lo, i bé mereixen que ho escrigui, ja que en part aquell fet va ser un motiu més de motivació i superació.

No va ser un 4de8 qualsevol. En una època on poques colles feien castells de 8. De fet, l’any 1982, el “carro gros” només el van descarregar les dues colles dels Xiquets de Valls, els Xiquets de Tarragona i els Castellers de Barcelona. També el podien carregar els Castellers de Vilafranca i els Minyons de Terrassa.  

No va ser 4de8 qualsevol. El castell es va assolir en una plaça, la Vall del Castell, on la colla de Barcelona actuava “a casa”. Des de l’inici de la Diada de Màrtirs, el 1976, i fins a la darrera de les edicions històriques, el 1990, els Castellers de Barcelona no hi van faltar mai. Una plaça històrica per on hi van passar, en algun moment o altre, les millors colles del moment i on s’alçaven castells de 8 que no es podien veure a totes les places.

L’ambient de públic era excels; ple de gom a gom, com a les grans places, amb un gran ambient de saviesa castellera. Anècdotes com per exemple la de l’any 1985, on Joves de Valls (hi va ser molts anys), Colla Vella de Valls i Castellers de Vilafranca van actuar junts a Màrtirs, però no a Sant Fèlix -aquell any la Joves no hi va ser el 30 d’agost-, o el 1987 on tornaven a ser les dues colles de Xiquets de Valls i els Castellers de Vilafranca, colla que va provar, sense sort, el castell de 9. Sempre amb els Castellers de Barcelona de testimoni.
Nens del Vendrell, Jove de Tarragona o Xicots de Vilafranca també hi van participar, en una de les millors diades nocturnes que es recorda, en un ambient únic combinant castells i festa. Calia ser-hi per viure-la i gaudir-la. Això era la històrica Diada de Màrtirs Street. Màrtirs pel sobrenom del carrer durant molts anys i Street, per influència barcelonina que va adoptar el nom de les famoses festes dels anys 60 del carrer Tuset, conegudes com a “Tuset Street”. L’actual Diada de Màrtirs es va recuperar l’any 2008, però ni de bon tros, “com les d’antany”.

I sí, es feia justícia, recordant aquell “atrevit” intent de 1979 a Baix a Mar a Vilanova -quina hòstia més memorable- i sobretot pel carregat a la Mercè de 1981, que la colla havia preparat a consciència, després dels intents fallits de Màrtirs, Santa Coloma i Vallvidrera.

Venen records d’adolescència castellera, records de militància i camisa vermella. Em van venint molts noms al cap. Gràcies a “mòmies” castelleres, a les que he motivat, he estat capaç d’acabar de desxifrar l’alineació del castell de dalt a baix -com manava l’època, malauradament tota masculina- i molts dels que fèiem la soca. També l’ajuda de la fotografia d’aquell mateix any, al juny, davant la “Sirenita” a Copenhaguen, et fan volar el cap. Però, sobretot, recordo i enyoro els que ja no hi són. Per ells, els meus herois, i pels que encara hi són, garants de les noves generacions castelleres que són present i futur, no podia deixar de parlar d’aquest castell i sobretot recordar d’on venim; d’èpoques dures, però també d’èpoques brillants, amb el vermell sempre per bandera. “Qui perd els orígens, perd la identitat”. El vermell barceloní no ha perdut mai la seva identitat.

Jo era un “baby”, un adolescent enamorat dels castells i de la passió que li posava el pare. En aquell 4de8 jo anava de terceres mans, feliç, cofoi. Recordo nervis, molts nervis, que van fer que en primera ronda es deixés en carregada la torre de set. Però tothom sa i estalvi. En Pere Rovira, cap de colla i segon del quatre, animat perquè veia que la colla en tenia ganes, i sense fer un pas enrere, anunciava el castell de 8.

Emoció continguda fins al darrer alè, carregada amb l’ai, ai, ai de la plaça. Una baixada atropellada, amb un pis de quarts magistral, aconseguint que no “petés” el castell, i pregant perquè el peu del Jordi Agut no acabés marxant definitivament del braç -que no de l’espatlla- del Pep Ribes, el pare, en un exercici de dolor i equilibri memorable. Sí, ara si, el quatre era vençut. Des del primer intent (1979) fins al descarregat se sumaven un de carregat (1981) i sis intents, tres d’ells caiguts.

La celebració només posar els peus dels terços sobre la pinya va ser… Imagineu-vos-ho! Jo vaig trigar una mica a reaccionar, perquè em vaig endur un cop de colze al més pur estil Juan Carlos en la celebració del gol de Koeman a Wembley. Em va deixar fora de joc. Després, l’obligada abraçada amb el pare: dolorit, ulls plorosos i un munt de gent sobre d’ell… És que, la seva defensa del castell, ufff! Com deia, heroi. Després tocava el germà i la resta de companys de la colla. Tots ja devots als Sants Màrtirs.

Després, però, amb el pilar de 6 ens vàrem quedar amb la mel als llavis, ja que va estar a un pas de ser carregat. De fet, a Màrtirs ens vàrem convèncer, si ja no ho estàvem, que el pilar era possible, com així va ser dies més tard, l’11 de setembre, carregant-lo a Banyeres del Penedès per primera vegada. Imagineu-vos un pilar de sis en aquella època! Un altre dia us parlaré de la preparació final d’aquest pilar amb uns assaigs diaris intensos, dels que vaig tenir el plaer de participar.

Sens dubte una diada inoblidable en tots els sentits, i més quan a plaça colles a les quals admires i respectes; Joves de Valls, Nens del Vendrell i Castellers de Vilafranca et feliciten per la fita assolida. El sopar i el ball posterior, fins ben entrada la matinada, són dels que costen oblidar, i més essent un adolescent orgullós de la camisa que portava i convençut que allò que apassiona et fa millorar.