Diumenge, 29 novembre 2020

Entrevista a Maria Alvarado, psicòloga i castellera

«Les colles han d’apostar més per la psicologia als castells»

La Maria Alvarado té 25 anys i és membre dels Castellers de Vilafranca des del 2012. L’any passat es va incorporar a l’equip de canalla com un suport extern, per dotar eines al mateix equip, pels nens i per les seves famílies, amb l’objectiu d’enfrontar sentiments com la por i la inseguretat. Alvarado és psicòloga i té un màster en Psicologia de l’Educació, i als castells fa de crossa a les pinyes i folres. Considera que així com s’està vetllant per la salut física dels castellers, la psicologia també hauria de tenir un paper important en el dia a dia de les colles. 

Quina ha estat la teva funció a l’equip de canalla?
Treballar en equip dintre de l’assaig, de motivar-los. Abocar tota la confiança en ells, que creguin en ells i en l’equip, perquè als castells si treballes individualment no aniràs enlloc; un nen sol no pot fer castells, necessiten tot un pom de dalt, tot un tronc i una pinya.

Hi havia una necessitat?
Veníem d’un 2018 molt dur a nivell de canalla amb moltes caigudes i moltes lesions. Després d’una conversa amb les responsables de l’equip decidim introduïr la figura d’un psicòleg educatiu infantil per l’equip de canalla, pels nens i nenes i per les seves famílies. Vam considerar que l’aspecte psicològic de la canalla per fer castells és importantíssim.

I quina valoració en fas?
Molt bona, estic molt contenta de la feina que hem fet l’equip de canalla. Ho hem fet el millor que hem sapigut i penso que els resultats ens han acompanyat, al final vam descarregar el tres de deu i el quatre de nou net. En alguns casos a principi de temporada ningú no ho hauria dit; en la torre de set de les Fires de Maig una aixecadora es va tirar enrere però per Sant Fèlix et va fer el 3de10fm, a més també és la nova enxaneta del pilar de 8. Amb molta canalla hem treballat a nivell individual i a nivell col·lectiu del grup.

Com ho feu?
És molt important treballar individualment les seves pors, les seves frustracions. Les ganes de voler fer un castell et poden no poder-lo fer per la por interna que té, llavors és una doble lluita: vull fer un castell i jo mateix no m’estic deixant fer-lo.

A trets generals, què creus que heu aconseguit?
Una cosa tan bonica com que els nens tinguin un referent quan senten algun tipus d’angoixa.

Poc a poc s’hi està incidint més en l’aspecte emocional
Hi ha colles que ja fa temps que s’hi han posat, com la Joves de Valls, que té l’assaig psicopedagògic, o els Castellers de Sabadell, que tenen un projecte molt xulo i és molt interessant tot el que fan. Tots hem vist a les places indecisions de canalla dalt d’un castell que està parat, és un denominador comú de la canalla de totes les colles i convé potenciar aquest aspecte.

Gestionar aquesta part emocional a plaça ha de ser més complicat.
La clau és treballar-ho als assajos perquè a plaça vagi bé i la meva intervenció sigui la mínima possible, aquest seria l’objectiu ideal. A plaça sorgeixen més pors per la pressió i és diferent. Ens hem trobat situacions on s’ha d’improvisar, com quan un nen que té una dolència física. Aquesta dolència a vegades està causada per una situació de somatització, probablement induïda per una situació d’angoixa i per això necessita ajuda psicològica més que mèdica. Nosaltres parlem amb ell i entre tots plegats li donem confiança. Realment, el que fem és empoderar els nens perquè ells siguin capaços de tirar endavant. Al final la feina d’un psicòleg és crear persones autònomes, donar-los eines al principi i que siguin capaços de gestionar les emocions i els sentiments ells sols. Són petits, i a l’hora de gestionar-ho és molt més difícil, no és el mateix el que pot sentir una persona de 30 anys que una de 6… I puja tu allà dalt!

Quina és la clau del tracte entre l’equip de canalla i els nens de la colla?
La clau és crear un vincle emocional entre els nens i nenes i els adults. Al final els estem educant, pensa que es passen moltes hores al local d’assaig i a les actuacions, som els seus referents adults. És una sort que tinguin aquests referents, perquè la majoria d’activitats d’un nen o nena que no fa castells, fora de l’ambient familiar, ho fa amb altres nens de la seva edat. En aquesta societat tendim a dividir els nens segons l’any de naixement, com un producte amb la data de fabricació. En canvi, als castells tu et pots relacionar amb nens de la teva edat, o més grans, nens del teu poble o d’un altre poble, amb persones adultes, més grans…

Fer castells els hi aporta molt
Molt. Aporta valors molt potents de responsabilitats, de compromís, de compartir, cooperar… Un nen que fa castells té molta sort, i s’educa bé en aquests valors són molt potents per la vida. Com et deia, al final també els estem educant.

Quin retorn has tingut per part dels pares?
Ells estan molt agraïts i sempre que han tingut un dubte els he donat consells o eines per enfrontar algunes situacions a casa. Al final això es trasllada a casa, quan fas castells dediques moltes hores a la teva vida.

Moltes hores.
Una cosa que sempre defenso és que, a banda dels castells, aprenguin i es nodreixin d’altres activitats i entorns que aportin coses positives. No és bona tanta obsessió per una sola activitat.

Parlem de la por. És el sentiment més difícil de gestionar als castells?
És el més comú, però la por hi ha de ser, n’han de tenir. Tenir por vol dir estar viu. Si no tinguessin por no tindrien respecte per allò que estan fent. Tampoc és la mateixa por que pot tenir un nen o nena de 6 anys que un de 12, ni és tampoc és el mateix intervenir en la por i les frustracions en aquestes edats.

Com es canalitza la por als castells?
Parlant-ne, perquè a un nen no li pots dir que no tingui por, que no passa res als castells. S’ha de parlar d’aquesta por i compartir vivències entre iguals, perquè tots tenen aquest sentiment i poden compartir experiències similars que, potser jo, o una altra persona de la colla, no pot viure amb ells.

Hi ha tècniques per gestionar la por?
N’hi ha diferents maneres, com desviar l’atenció d’allò que creiem que ens fa por, fent uns exercicis, però que no ens desconcentrin, com comptar quantes files de mans hi ha a les pinyes abans de pujar. O creant una por fictícia molt més gran, per exemple: si algú te por a pujar en una torre de 8 amb folre, els podem fer imaginar que és d’11. Tu imagines una por molt més gran i quan baixes a la realitat no n’hi ha per tant. La clau és la confiança i que la por no sigui la “rateta”, com li anomenem nosaltres. És una rateta molt gran que tenim a la panxa. Ha de guanyar ella o nosaltres, i sovint ens preguntem si volem que guanyi el nen o la rateta.

I quan ha guanyat la “rateta”?
Quan tens un nen plorant damunt la pinya i no vol pujar.

No és molta responsabilitat per un nen pujar als castells?
Sí, i és molt difícil de gestionar. En el que jo insisteixo és que hem d’abocar molt aquesta responsabilitat però tenint en compte que són nens petits. Allò de pressionar amb “si tu no puges no farem el castell” és horrible. Aquesta pressió pot venir del cap de colla, del cap de canalla, dels altres nens, dels pares… i és una pressió interna molt gran. I tenen responsabilitat, però no només ells, tots, i els hi fem veure.

Com?
Hem treballat molt l’empatia cap a tothom de la colla, els hi expliquem que a sota hi ha molta gent a la pinya. Hi ha canalla que puja i no sap què és un lateral, i no pot ser, han de conèixer com funciona un castell, quines persones ocupen les posicions.
Un dia una nena que puja a dosos em va dir que havia baixat molt ràpid pensant en què jo estava allà sota patint fent de crossa.

Què passa quan el nen es fa gran i per les seves condicions físiques deixa de participar als castells?
És un problema delicat, però jo crec que se’ls hi ha de donar caramels, hi ha castells on poden pujar. Porten tota la vida fent castells, i penso que també és sa deixar de fer-ne un temps, però se’ls ha de trobar un espai. La clau és la comunicació, se’ls hi ha d’explicar i tenir empatia amb ells. I arribarà un moment en què per la talla no pujaran ara però ho faran més endavant. A vegades se’ls hi ha dit que no pugen perquè són grans o pesen per anar a un determinat pis. Això és perillós perquè els pot generar problemes alimentaris, els pot crear neguits i acabar amb problemes de conducta, escolars o familiars…

Canviant de tema, hi ha molt ego als castells.
Molts castellers adults que havien sigut canalla fa anys actualment creuen que són imprescindibles per a fer certs castells. No és culpa seva, han crescut així, creient-ho realment. Veiem aquestes actituds en adults de moltes colles. La feina és nostra, de les persones adultes que estem formant i educant a aquesta canalla que d’aquí a uns anys seran els castellers adults del futur. Algunes vegades veiem que aquestes persones fora del local d’assaig potser no saben desenvolupar-se correctament o no tenen habilitats ni aptituds per fer altres coses en altres contextos, “només saben fer castells”. Això, des del meu punt de vista, no pot ser i aquests egos són educables des que són petits i petites. Igual que és important saber fer castells, és important saber fer una redacció o una multiplicació i saber anar pel món sense creure’s millor o pitjor que els altres pel simple fet de ser casteller i sortir a les fotos.

Es pot evitar l’ego del casteller?
Amb la canalla ho hem treballat des de principi de temporada per cooperar entre tots, fent-los veure que els castells són de tots.

Les colles han de treballar més els aspectes psicològics?
Sí, sempre s’ha dit que els castells són 75% de ‘coco’. Hem incidit en la preparació física en els darrers anys, o estem fent més assajos per guanyar més tècnica, però en l’àmbit psicològic també seria molt important aquest suport, també pels adults. Ara parlem de la canalla però perquè és el col·lectiu més vulnerable, però molta gent adulta també té pors. Pregunta-ho a baixos o crosses abans d’encarar un quatre de nou net!

Aleshores?
S’ha d’apostar més per la part psicològica als castells. És una activitat física, i pots estar ben preparat físicament, però el percentatge de “coco” és molt important. Si no et creus un castell, no anirà bé.

Seguiu-nos a: