Emoció, tàctica, tècnica

Amb els últims partits de la Champions League de la temporada anterior 2018/19 ha agafat mola volada el tema dels estils dels equips, de què transmeten els seus entrenadors, de quina influència hi tenen en la resolució dels partits, o en l’aplicació al camp que en fan els jugadors dels plantejaments tàctics que fan prèviament. Jo no sóc gaire futboleru, però reconec que em llegeixo les entrevistes i els anàlisi que es fan en profunditat a alguns d’aquests gurus del futbol i del periodisme, com Guardiola, Pochettino, Diego Torres, Ramon Besa, Kloop, etc…
La qüestió és que no puc evitar trobar el paral·lelisme entre tot el que expliquen futbolísticament i traslladar-ho a l’àmbit casteller i sobretot en la funció del cap de colla respecte al d’entrenador.

Els equips són el reflex del que és o de com és el seu entrenador i seria bastant aplicable a què les colles acaben sent com el seu cap de colla? Evidentment hi ha diferències brutals i irreconciliables entre una activitat i una altra, és evident, però en la gestió d’un grup de persones que es dediquen apassionadament a una activitat que té un component tècnic, tàctic i emocional, les semblances hi són.

 

Per exemple; arran de la desfeta del Barça a Liverpool una de les frases que es deia era: “Si surts a empatar un partit, l’acabaràs perdent”.
Vindria a ser el mateix que quan una colla tira un castell amunt i a la mínima que hi ha algun problema el tira enrere? Per aquesta colla l’objectiu principal és no caure, no tant anar a descarregar-lo, que també és un concepte molt vàlid per fer castell, no caure, però no sé si és el motiu principal de ser la nostra activitat. I deixant de banda les circumstàncies i que és evident que és molt millor desmuntar que caure, sols em refereixo a això com a concepte, com a mentalitat d’anar a buscar un castell amb tota la convicció i moral, o anar a veure què passa.

La gestió professional/personal dels jugadors/castellers també és un tema que em captiva pels seus paral·lelismes. L’exemple del Tottenham de la temporada anterior 2018/19 (contra tot pronòstic finalista) en què la majoria dels seus jugadors ja hi eren 4 anys abans quan va començar a entrenar-los Pochettino. I doncs? Què ha canviat en aquest equip? No s’ha transformat a base de grans fitxatges, són els mateixos. En aquests anys s’ha transformat mitjançant el canvi que el seu entrenador ha aconseguit inocular en els seus futbolistes. Els ha transmès uns conceptes tècnics, tàctics i emocionals que han aconseguit fer créixer als jugadors individualment i que aquests ben conjuntats tàcticament i tocats emocionalment, hagin tingut uns resultats molt millors que abans de l’arribada de l’argentí.
Per cert, em diuen que aquest equip de moment enguany està en crisi. Sensació d’haver arribat al sostre? Manca de renovació i de fam? Qui sap.

En els castells com pot aconseguir això el cap de colla? Evidentment no hi ha cap acadèmia on s’expliqui això, no hi ha cap fórmula màgica, depèn de cadascú i de cada colla, i sobretot de com s’aplica la teoria, que més o menys convindríem que a grans trets és la mateixa a tot arreu: motivació, treball, equilibri entre interessos col·lectius i individuals, etc…en definitiva: encerts. Sempre he pensat que cada casteller ha de créixer individualment tècnicament i conèixer moltes altres facetes que no pas sols la seva especialitat. És clar que calen uns especialistes en posicions concretes, però això no treu que els castellers puguin experimentar altres posicions, altres punts de vista del castell, per així créixer individualment. D’aquesta manera aquest casteller quan ocupi la seva posició habitual, tindrà un altre punt de vista, podrà saber quines són les dificultats d’alguna altra posició i segurament així el seu concepte de què necessita un castell, tindrà una amplitud de mires més gran que no pas sols coneixent una posició molt concreta.

Vindria a ser el mateix que els futbolistes han de saber en cada moment on estaran els altres companys que ocupen altres posicions del camp. Saber gairebé amb els ulls tancats que després de determinat moviment el lateral estarà en X posició. Vindria a ser com que el dau sàpiga, per exemple, que en determinat moment del castell aquest bascularà cap al lateral de l’altra banda, que en el moment de l’entrada de dosos aquell segon notarà un moviment determinat que ell haurà de parar, o que en un moment del castell el primeres mans ho passarà pitjor que ell i així saber prioritzar el problema, etc… Això és tàctica. Si un n’és ben conscient del que han de fer els altres a més a més de la seva pròpia feina, de ben segur que estarà més concentrat i més preparat per no crear un efecte contraproduent pels companys i en definitiva pel castell. El que se’n diu, saber llegir el castell.

Un cop cadascun dels castellers ha crescut tècnicament, ve la feina de l’equip tècnic per combinar tots els talents existents a la colla de la millor manera possible perquè el castell funcioni correctament. Ep, i això no és cosa fàcil eh. Diria jo que és LA COSA. Saber fer aquesta combinació de totes les diferents característiques tècniques, és la part més complicada castellerament parlant del cap de colla. Ara bé, si té l’encert d’encaixar i compensar bé totes les peces, el castell funcionarà gairebé sol.

A partir d’aquí queda la gestió de la part més emocional, de transmetre la convicció necessària, la confiança perquè el col·lectiu cregui en l’objectiu per molt complicades que es vagin posant les coses. I això ja depèn més del carisma i confiança que el capdavanter sàpiga transmetre a la seva gent. Algú creu que Kloop no va ser l’artífex emocional de la remuntada del Liverpool? És evident que aquella energia alhora que diversió mentre dirigeix, creure en allò que fa, va arribar als jugadors de la millor manera possible. Hi van creure. Va encertar en les decisions tàctiques i van guanyar. Segurament també podríem associar que el caràcter de Valverde, més aviat moix, no va ajudar a que el Barça tingués més caràcter per no deixar-se remuntar. Res gaire diferent al que ha de fer un cap de colla per fer triomfar a la seva colla. Saber motivar als castellers, transmetre’ls l’energia adequada, fer-los creure que aquells objectius són factibles i possibles, és tant o més important que haver sabut combinar totes les peces d’un castell de la manera adequada.

   

Segueix-nos a les xarxes socials:

FER UN COMENTARI

Please enter your comment!
Please enter your name here