Dissabte, 27 novembre 2021

¿Els primers castells de 9 es van intentar sense folre?

|

- Publicitat -

En les últimes dècades, alguns autors han fet circular a bastament la teoria segons la qual els primers castells de 9 (i també aquells que amb els temps s’han consolidat fets amb folre –en la seva versió estàndard, com el pilar de 7 i el 2 de 8—) es van intentar sense folre: la hipòtesi explicaria que no havent-se’n sortit (o havent només carregat aquests castells) en aquestes temptatives, llavors els castellers antics haurien decidit posar-los un folre en els intents posteriors.

Així, segons Ferrando (1997): «[…] si ens parem a pensar de la manera que es devia produir el salt dels castells de vuit cap als de nou, sense cap tipus de precedent, ¿qui pot afirmar categòricament que abans d’intentar-los ja tenien clar que damunt la pinya hi havia d’anar un folre?». I també, encara més recentment, Bargalló et alii (2018: 13): «[…] hem de pensar que el pas de castells de vuit als castells de nou es devia fer, en un primer moment, amb intents de castells aixecats a la manera habitual [sense folre]». També Bargalló et alii (2018: 12, nota a peu de pàgina).

Publicitat

Aquesta hipòtesi, com recorda Joan Bofarull (2013), també la defensen altres autors: «[Joan] Climent creu que l’any 1835 es va fer el pilar de 7 net perquè els folres “no existien” i que el 1851 es va fer el 3 de 9 net a Tarragona perquè “la mentalitat de posar un folre a l’estructura no entraria en la ment dels seus dirigents”». Precisament ha estat Bofarull (2011) qui més contundentment ha refutat aquesta teoria amb arguments que porten a concloure que els folres són força antics (daten almenys del 1835) i que, molt probablement, inicialment els castells de 8 –sí, de vuit pisos— es van començar a fer amb aquesta estructura de suport al segon pis (i, per descomptat, també el pilar de 7 i el 2 de 8). En aquest sentit, Bofarull (2013) rescata una citació de Francesc Ballester (1920) «a la qual no s’ha prestat gaire atenció: “I dit any [1840] es carregà per primera volta, a Valls, el 3 de 8 aguantant les cames dels terços”». Segons l’historiador reusenc, doncs, això demostraria que «al principi, els castells de 8 pisos es feien amb folre, fins que es van atrevir a fer-los sense.»

En qualsevol cas, tot plegat lliga amb l’anunci que es fa en el programa de festes de Sant Magí de Tarragona del 1877, conservat a l’Arxiu Municipal i destacat com a «curiós» per Jordi Morant (1976: 67) (la negreta és nostra): «La Colla Vella intentará el soberbio y artístico castell “tres de vuit”, sense crosses ni mans als terços”»¹ (segons Antonio Pío/Joan Virgili, aquest “tres de vuit sense crosses” fou aconseguit (Català i Roca 1980 I: 141).

Per tant, si el procediment per aconseguir el 3 de 8 va ser aquest, és lògic pensar que també es va aplicar als castells successius en dificultat (2 de 8, pilar de 7 i castells de 9) i que, per tant, ja es van intentar d’entrada amb folre.

En canvi, força autors (Ferrando 1997; Güell 2002: 11; Climent 2013: 125; Rodon 2014: 164) troben un argument per a la seva hipòtesi (recordem-ho: que els primers castells de 9 es van intentar sense folre) en la interpretació que fan de la crònica que narra la doble consecució del primer castell de 9 documentat de la història (el 3 de 9 del 1851 a Tarragona, per Santa Tecla): com que el redactor diu que la segona temptativa fou «reforzada cual convenia, ó como los inteligentes lo juzgaron preciso», aquests autors han deduït –al nostre parer, massa alegrement— que el primer intent (carregat) va ser net i el segon (descarregat), amb folre² . Val la pena que reproduïm íntegrament la part de la crònica del Diario de Barcelona (publicada el 27 de setembre del 1851) que ens interessa:

Ayer al mediodía, como de costumbre, se hicieron las torres y corrió la voz de que se trataba de probar hacer una de nueve pisos, es decir, nueve hombres uno encima de otro ó lo que es lo mismo formar una elevación de 70 palmos de carne humana, proyecto bárbaro pero que por dos veces pudo llevarse á cabo, la primera se completó, pero al descender el niño que forma la cúspide de la torre, ó mejor la veleta, desplómese por su base, y solo se vieron en confusion miembros humanos formando una montaña. La segunda reforzada cual convenia, ó como los inteligentes lo juzgaron preciso, se llevó á cabo y la deshicieron sin percance alguno. Todo el pueblo prorumpió [sic] en un grito de entusiasmo aplaudiendo á los atletas que se hicieron memorables con lo que hasta el día había parecido imposible.

El cas és que, com hem dit adés, aquests autors basen la seva deducció exclusivament en la frase “[l]a segunda [vez] reforzada cual convenia, ó como los inteligentes lo juzgaron preciso”. Això no obstant, si ens hi fixem ens adonarem que “reforçar” no té per què significar només afegir un folre a un castell: tal com Brotons i Beumala han escrit (2000: 125), en el segon intent el reforç hauria pogut consistir precisament a enfortir el folre que ja hauria portat la primera temptativa, sense descartar que es tractés d’un reforç aplicat als castellers de tronc (tal com avui dia encara s’acostuma a dir quan es posen castellers més robusts i resistents en alguns pisos inferiors per donar-los més estabilitat). Però és que, a més, com diu Bofarull (2011): “Una colla que encara no havia aconseguit cap castell de 9 pisos no és lògic que carregués el 3 de 9 sense folre [en el primer intent mai fet d’aquesta construcció]”. Per tant, pensem que la creença que el primer intent d’aquella Santa Tecla es va fer sense folre no té cap base sòlida.

Conclusions

Creiem que la teoria que sosté que els primers castells de 9 s’intentaren sense folre no té cap base documental sòlida. Més aviat hi juguen en contra dos elements: el primer, que els folres ja existien almenys des del 1835 (i, en canvi, el primer castell de 9 és del 1851) i, el segon, que sembla molt probable que els primers castells de 8 es fessin amb folre. Aquesta última circumstància pot costar de visualitzar avui dia (ningú ha vist, per exemple, un 3 de 8 amb folre d’una colla convencional), però diversos testimonis, que hem comentat aquí, apunten en aquesta direcció. I, en qualsevol cas, aquesta darrera hipòtesi sí que qüestionaria seriosament la consecució d’un 3 de 9 net tant a Tarragona el 1851 com a Torredembarra el 1852. Això, però, ja són figues d’un altre paner, i mereix una anàlisi a banda.


[1] Àlex Cervelló (2017: 192) subscriu la hipòtesi de Joan Bofarull quan troba sorprenent que el cronista del Sant Fèlix del 1844 destaqués que el ball de valencians “s’esmerà de tal modo que sorprengué als espectadors per haver fet coses que may s’havien vist en lo decurs dels anys passats, com són entre altres coses lo castell de vuit”, que ja s’havia fet a Vilafranca el 1841 i 1842, i es pregunta si potser va ser precisament el 3 de 8 sense folre i per això es va destacar com a cosa “mai vista”.

[2] De fet, Rodon (2014: 169) és l’únic que afirma que el segon intent també va ser possiblement net o “[…] en tot cas, descarregat amb algun tipus de folre reduït […]”.


Referències bibliogràfiques
BALLESTER CASTELLÓ, Francesc (1920). Els Xiquets de Valls, a Quaderns d’estudi, gener-març [escrit el 1917], pàg. 145-168.

BARGALLÓ, Josep; David MORLÀ i Gerard RECASENS (2018). Torredembarra. Tres segles de castells (1771-2018). Valls: Cossetània Edicions, Valls, L’Aixecador 29.

BOFARULL SOLÉ, Joan (2011). “Els primers passos dels folres”, a Revista Castells, núm. 40.
— (2013). “Els segons castellers”, a Webcasteller: https://www.webcasteller.cat/2013/10/els-segons-castellers/ [5/3/2021]

BROTONS Xavier i Joan BEUMALA (2000). Les meravelles del món casteller (I). El quatre de nou net, el tres de deu i els reptes pendents. Valls: Cossetània Edicions, L’Aixecador 5.

CATALÀ I ROCA, Pere [et al.] (1981). Món casteller, volums I i II. Barcelona: Rafael Dalmau, editor.

CERVELLÓ SALVADÓ, Àlex (2017). Els orígens del fet casteller: del ball de valencians als Xiquets de Valls. Valls: Cossetània Edicions.

CLIMENT FERRÉ, Joan (2013). Els primers castellers (1813-1851). Sant Vicenç de Castellet: Farell Editors.

FERRANDO ROMEU, Pere (1997). “El tres de nou sense folre del segle passat, mite o realitat?”, a Bloc, El 3 de Vuit/L’Hora del Garraf, 24 de gener.

GÜELL I CENDRA, Xavier (2002). Els castells: entre la passió i la història. Valls: Cossetània Edicions, L’Aixecador 9.

MORANT I CLANXET, Jordi (1976). Història dels castells. Tarragona i les comarques castelleres. Tarragona [2ª edició].

RODON BARRUFET, Josep M. (2014). Orígens castellers i la crisi social al segle XIX. Valls: La Torratxa.

Publicitat

1 comentari

  1. En aquells moments, els castells convencionals sense dones i amb canalla més aviat crescuda, es devien assemblar força als castells universitaris actuals, on el 3d8, el 2d7 i el pd6 es fan amb folre. Així que no seria tan estrany.

FER UN COMENTARI

Please enter your comment!
Please enter your name here

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.