El pilar de 6 que va canviar-ho tot

15.12.2014
Josep Torreño

[dropcap]11[/dropcap] de desembre de 1994, diada de Santa Llúcia a l’Arboç. En una data poc habitual per a la pràctica castellera, els Castellers de Vilafranca es prendrien molt seriosament aquell compromís, que va acabar significant un reflexe dur del que fou aquell 1994 pels de la camisa verda, un dels pitjors que es recorda a la història de la colla.
Aquella va ser la darrera oportunitat per enlairar el castell que tots els esforços per fer-lo realitat culminaven amb decepció: la torre de 9 amb folre i manilles va acabar cedint com ho feia en diverses ocasions al llarg de l’any; a dues o tres passes de coronar-se. Mentrestant els rivals dels verds se l’anaven apuntant gairebé a la primera.

Però entre aquella desesperació i malastrugança amb la torre de 9, l’actuació va cloure amb una gran novetat -no només per la colla sinó que per a tot el món casteller- que va ser capaç de canviar i capgirar una tendència que encara avui continua: Neix la nova era dels grans pilars.

 

Els Castellers de Vilafranca van coronar a l’Arboç el pilar de 6, un dels grans pilars que va marcar històriques diades de finals dels anys 60 i principis dels 70, però que amb el pas del temps va desaparèixer de les places. Cal esmentar però, que en aquella diada de Santa Llúcia els Castellers de Sant Pere i Sant Pau també van intentar-lo, però sense èxit.
La darrera vegada que s’assolí aquest pilar fou a finals dels 80 justament quan el nivell de les colles era prou important coincidint amb l’arribada dels castells de 9 i els primers de la gamma extra, però els espadats superiors als de 5 es mantenien en l’oblit.

La gesta dels verds fou una gran escletxa de llum per tancar l’any, però el que potser ningú no s’imaginaria és que en aquella jornada a l’Arboç se sembraria la llavor d’una recuperació pilanera il·lusionant que també va permetre l’assoliment d’un ventall que encara perdura. I han passat 20 anys.

pilar de sis arboç
Pilar de 6 carregat pels Castellers de Vilafranca l’11 de desembre de 1994

Els verds el van assajar gairebé tota la temporada amb una alineació que trencava alguns estereotips amb les mides dels components del tronc. Començant per Fèlix Miret, alt i prim, mida poc habitual en els segons de l’època. Encara menys habitual era la del terç, ocupat per David Monteagudo, ja que no era el terç alt i robust amb el qual habitualment s’havia vist defensar un espadat d’aquestes dimensions, sinó tot el contrari. Completava l’alineació la quarta Olga Àlvarez, d’alçada similar al terç, on va destacar per la seva tècnica acurada i pujada finíssima, a més d’Anna Clavé i Vanesa Ojeda, aixecadora i enxaneta respectivament.

Qui fou un dels instigadors del pilar, Fèlix Miret, reconeix que plantejar a la colla la possibilitat d’assajar-lo va ser difícil “ja què tenia “l’etiqueta” de que les caigudes dels pilars eren molt dolentes per la canalla”. Miret però, recorda les paraules del terç David Monteagudo, que deia que algun dia “el pilar de sis seria com el de cinc, que es faria molt sovint. I tenia raó!, tot i que quan ell ho deia ningú no s’ho creia …!”.
Com a anèctoda, Miret va reconèixer que abans d’assajar el pilar es va jugar un sopar amb diversos membres destacats dels Minyons de Terrassa a què ell el pararia al pis de  segon.

Del pilar de 6 al de 8

Poques setmanes després del pilar de 6 coronat a l’Arboç, en la desapareguda diada vilafranquina de Sant Raimon,  a mitjans del mes de gener de 1995, els Verds intentarien el pilar de 7 en dues ocasions en l’estrena del nou cap de colla, en Francesc Moreno ‘Melilla’. Feia 22 anys que cap formació ni l’intentava i fou precisament la mateixa colla de Vilafranca la darrera a fer-ho, l’any 1973. Finalment, l’espadat de 7  dels de Cal Figarot es va carregar a la diada de les Fires de maig del 95 trencant 25 anys d’absència respecte els darrers coronats.

L’evolució pilanera anava a contratemps, ja que sense completar el de 6 van atacar els de 7 i de 8, potser en la cerca d’uns èxits que en les darreres temporades no acabaven d’arribar.
El primer intent de pilar de 8 amb folre i manilles el van dur a terme el 22 de juliol del mateix 1995, a Vilafranca. Malgrat que va quedar en intent la sensació va ser suficientment positiva com per somiar que l’assoliment del pilar de 8 seria qüestió de temps. Concretament calia esperar poc més d’un mes, on es va carregar a la diada de Sant Ramon (l’endemà de Sant Fèlix, i, ara sí, de la primera torre de 9 amb folre i manilles de la colla). Així, el mític sostre dels pilars va coronar-se per primera vegada 120 anys després dels darrers que havien protagonitzat els Xiquets de Valls.

Més tard van completar el primer pilar de 7 a principis d’octubre d’aquell any (fou el segon descarregat del S.XX, el primer des de 1969) mentre que el primer de 8 completat es va fer esperar fins a la diada de Sant Miquel de 1997.

pde8
Primer pilar de 8 amb folre i manilles carregat del segle XX

Encara situats en aquell màgic 1995 dels verds, la diada de Tots Sants va viure el primer 4de9 amb folre i agulla de la Història en una seqüència de rècord: A principis d’octubre i per primer cop al S.XX descarreguen el de 8, a Gelida, i poques setmanes després l’aixecarien de 9, que va quedar en carregat al primer intent. Una proesa inèdita pel que seria el castell sostre del moment.

Puntals pel pilar de 9

La colla va protagonitzar un altre capítol destacat en la història dels castells (malgrat no assolir-se i ni tan sols  portat a plaça mai més) quan a la diada de Tots Sants de 2002 es va dur a terme l’intent de l’imponent pilar de 9 amb folre, manilles i puntals (una inèdita ajuda situada damunt de les manilles) que va acabar cedint amb la pujada de la setena, l’Olga, tot just amb les primeres notes del toc de castell.

Pilar_de_9fmp
Intent de pilar de 9 amb folre, manilles i puntals

Més recentment la colla ha anat aconseguint altres construccions inèdites ampliant el ventall amb els pilars com el 5de8 amb l’agulla i el 3 de 9 amb folre i l’agulla.

Tot plegat esdevenint una continuació del llegat pilaner plantat a l’Arboç i que ha caracteritzat l’estil dels vilafranquins en les dues darreres dècades, que els ha servit per liderar el panorama casteller i per revaloritzar els grans pilars, molt normalitzats avui dia entre les grans colles i algunes de mitjanes.

   

Segueix-nos a les xarxes socials:

FER UN COMENTARI

Please enter your comment!
Please enter your name here