L’Assessora del Concurs ha tornat a reformular la normativa que regula la Taula de Puntuacions que determinarà, a partir d’aquest setembre, l’accés al certamen tarragoní del 2020 i la classificació i el podi final que en resulti. Resumint, tornaran a valer tots els castells carregats i els de 10 tornaran a ser més valuosos que els castells nets. Des de mitjans de juliol, i abans, que ja se sabia que els trets anirien per aquí, i aquest dijous a la nit es va filtrar la decisió final que confirma el que només depèn ara del vot definitiu de l’Ajuntament de Tarragona. He sentit arguments molt vàlids i respectables, a favor i en contra, de penalitzar els castells carregats, i també sobre la dificultat dels castells de 10 i els castells nets. Jo, com tots els castellers, tinc la meva opinió sobre aquests dos casos, també respectable, però que no crec que ara interessi massa a ningú. Per tant, me n’estaré de dir-la aquí. També vull deixar dit que el Concurs de Castells de Tarragona és molt lliure de dictar les normes que consideri oportunes sobre el certamen que organitza -per cert, molt bé- cada dos anys i que si a algú no li agraden o no li agrada com s’han decidit, pot fer com els Minyons de Terrassa, o altres colles que renuncien puntualment a participar-hi. Ningú no hi està obligat a anar i, a més, hi ha vida castellera, intel·ligent o no, més enllà del Concurs. Amb el que sí que estic disposat a jugar-me-la és dient què m’agrada i què no m’agrada de la Comissió Assessora del Concurs. Resumint un altra vegada, perquè el que m’agrada està dit de seguida: pràcticament res…! I, el que no m’agrada seria molt llarg d’explicar i, per tant, també intentaré resumir, encara que no tant. No m’agrada que, a aquestes alçades del partit, l’Assessora estigui integrada –amb tots els respectes, sincerament- per col·legues periodistes castellers; potser fa anys n’era interessant l’aportació intel·lectual, però ara crec que no cal; al món casteller ja hi ha gent molt formada. I, no m’agrada que a l’Assessora hi tinguin veu i vot representants de colles castelleres, cadascuna amb la seva idiosincràsia, per dir-ho elegantment. Els primers, perquè crec que la nostra feina de periodistes castellers, bàsicament, és informar de què passa i no ser protagonistes, directes o indirectes del que passa. Crec que no cal fer massa tombs sobre aquesta idea, perquè ja és prou clara i està prou teoritzada pels popes de la Comunicació de Masses. I sobre la presència determinant a l’Assessora de representants de colles, home…! Quin representant d’una colla votarà en consciència les normes a reformular, malgrat aquest vot vagi en contra dels interessos de la seva colla…? Segurament n’hi ha hagut algun que ho ha fet i s’ha situat al marge de les prioritats de la seva camisa. Però, amb aquest “algun” passa el mateix que amb la “dona del Cèsar”… Dic això últim perquè, dies enrere, per Santa Anna, a El Vendrell, un admirat casteller em deia: “És una reforma feta contra naltrus. Ara que fem tots los castells nets, els representants de les colles (…..) ja se n’encarregaran de posar-los per sota…!” No sé si és així mateix, i vull pensar que, almenys, no d’una manera tan crua i radical.
Sigui com sigui, al meu parer, la Comissió Assessora del Concurs, que es reuneix per decidir aspectes com la puntuació de cada castell -carregat i descarregat-, i fins i tot fa dos anys per sorprendre’ns amb la norma sobre els castells només carregats, hauria d’estar integrada per persones d’un perfil diferent a les que hi són ara. Un perfil diferent… Jo apostaria per constituir una mena de “Comitè de Savis” en castellística que prengui aquesta responsabilitat. Gent que, des del coneixement més profund dels castells, actuï amb llibertat, amb tarannà obert, dialogant, humil, democràtic… Persones que, abans de pontificar, estiguin disposades a establir un diàleg sincer amb el conjunt de les colles, dels castellers i dels coneixedors d’aquest petit univers vertical. Segurament, a tots ens venen ara al cap noms d’estudiosos i analistes castellers, i també d’intel·lectuals –que n’hi ha-, que podrien fer aquesta feina. I, el resultat final del seu treball, fins i tot, podria ser sotmès a la valoració dels actors d’aquest món casteller.
I, vull afegir que tot plegat, encara que ho sembli, no és una perdigonada a boca de canó contra els responsables del Concurs i de l’Assessora, molts dels quals perden hores desinteressadament i voluntariosament amb aquesta feina. Senzillament crec que el Concurs, i tot el que se’n deriva, ha estat, és i segurament serà tant important pel món casteller que cal que no generi dubtes, prevencions ni recels. No pot ser que l’argumentació que fa dos anys feia servir l’Assessora per defensar radicalment una posició, ara no serveixi i se’n faci servir una altra per defensar tot el contrari. O, també, que els castells s’acabin valorant, no en funció de la seva dificultat intrínseca, sinó en funció del que s’ha vist massa per les places i del que es vol que s’hi vegi més. Això no és seriós. El Concurs ha de ser com l’ “acadèmia d’una llengua” que, fent servir la divisa de la castellana “Límpia, fija y da esplendor”. Doncs això…!
