Dimecres, 20 octubre 2021

Opinió

Sobre el 4 de 9 net del Catllar del 1881

|

Arran de la presentació del llibre El Catllar. Passió castellera, de Joan Rovira Miró (Cossetània Edicions, 2021), que va tenir lloc el 21 d’agost passat al Catllar, l’amic Guillem Bartolí Balañà va publicar, el 22 de setembre, un article en la Revista Castells en què exposava algunes valoracions sobre el contingut d’aquesta obra i una qüestió concreta: la del polèmic 4 de 9 net d’aquella plaça, consideracions que m’agradaria matisar.

Publicitat

En primer lloc, no és cert que no hagi quedat cap rastre de tradició oral respecte a l’intent del 4 de 9 net del Catllar del 1881: segons Pere Ferrando (Presència castellera al Vendrell fins l’any 1926 (1991), el 1990 el vendrellenc Salvador Sanabra Bruix li va dir que havia arribat a conèixer el casteller Joan Farré Guasch, Jan de la Casa Roja (les Masies de Sant Miquel—Banyeres del Penedès—, 1858-1949), amic del seu pare, a qui havia explicat que havia pujat a segons en un 4 de 9 net al Catllar (aleshores Farré tenia 23 anys).

Quant al canvi d’opinió dels estudiosos Lluís Solsona Llorens (1927-2011) i Pere Ferrando Romeu respecte a la consideració del resultat final d’aquest castell (intent o carregat), val la pena recordar el següent: pel que fa a Solsona, com bé recorda Bartolí, en un article publicat el 1987 a la revista Foc Nou afirmava (les negretes són nostres): “Un escreix d’intent de Quatre de Nou net quasi carregat”. Quant a Pere Ferrando, en el seu llibre Presència castellera al Vendrell fins l’any 1926 diu literalment: “[…] es va fer –o com a mínim es va intentar— un ‘quatre de nou net’ al Catllar […]”. Per tant, l’estudiós vendrellenc dubta entre donar el castell per carregat o intentat sense èxit. Posteriorment, tots dos investigadors van canviar d’opinió i van passar a donar el castell per carregat sense dubtes: Ferrando ho feu en els seus treballs “Els castells que encara no han estat recuperats del segle passat [XIX]” i “Alguns comentaris sobre els intents de castells de deu pisos al segle passat [íd.]” (tots dos publicats el 1997 en el Bloc d’El 3 de Vuit/L’Hora del Garraf). Per la seva banda, crec recordar que Solsona va actuar de la mateixa manera, encara que malauradament no he localitzat el lloc on ho va fer (també podria ser que li ho sentís dir en alguna entrevista, participació en un debat o fins i tot en una comunicació personal). Sigui com vulgui, per a mi el més destacat (i criticable) és que en cap dels dos casos ni Solsona ni Ferrando van justificar el seu canvi de parer.

En relació amb la meva consideració personal sobre els dos intents de 4 de 9 net que la Colla Nova de Valls va fer al Catllar el 29 d’agost del 1881, la meva postura ja va quedar clara (i crec que prou argumentada) en el llibre que vaig escriure conjuntament amb Joan Beumala Castells: Les meravelles del món casteller (I) (Cossetània Edicions, 2000), pàg. 23-26. Això no obstant la resumiré aquí: seguint la reflexió epistemològica dels teòlegs Theissen i Merz (1999), en l’estat actual de la investigació, és a dir, en l’estat actual dels nostres coneixements i errors crec que no podem afirmar rotundament que la Colla Nova carregués l’agost del 1881 el 4 de 9 net al Catllar; ni més ni menys. Nogensmenys, també és cert que la frase “cuando el anchaneta acababa de llegar a lo alto [el castell] se derrumbió [sic]” pot voler dir dues coses: que l’enxaneta hi estigué a punt d’arribar-hi (intent) o que arribà al capdamunt (carregat). I això és precisament el que fa Joan Rovira, autor del llibre El Catllar. Passió castellera: decantar-se per la segona possibilitat. (Cal recordar que la perífrasi acabar de + infinitiu pot tenir en català tant valor culminatiu (“Aquesta tarda acabarem de pintar la paret”) com temporal d’anterioritat immediata (“Ara mateix acabem de contestar totes les preguntes del qüestionari” (Gramàtica essencial de la llengua catalana, IEC). D’altra banda, és cert que la crònica de Roca Vilà està escrita en castellà, però cal tenir present que ell era catalanoparlant, és a dir, pensava en català.)

Lligat amb això, Bartolí argumenta que com que a continuació d’aquesta frase Roca Vilà diu “Probaronlo nuevamente y volvió otra vez al suelo” això demostra que el primer intent no es va carregar (atès que el verb probar implica que la primera temptativa quedà en intent). Alerta! Convé no oblidar que fins i tot en el cas que donéssim per carregat el primer intent això no hauria impedit a la Colla Nova tornar a provar el castell, ja que segons la mentalitat de l’època “[e]ls castells s’han de fer i desfer. Un castell no es dóna per llest fins que tots els castellers tornen a ésser en terra. Si abans d’arribar aquest moment cau del castell, aquest es dóna per esguerrat i cal repetir-lo.” (Francesc Blasi Vallespinosa, 1934). Per això l’octubre del 1883, la Colla Vella de Valls va tornar a provar el 5 de 9 encara que ja l’havia carregat en un primer intent (que caigué quan l’enxaneta ja era quasi a terra): de fet, en una segona temptativa el castell va cedir abans de l’aleta, i només va ser a la tercera que la colla va poder descarregar aquella llegendària construcció. I per això mateix, també, el 4 de 9 net del 1881 al Catllar no figura en la llista de castells fets (o sigui, descarregats) que Roca Vilà dona al final de la seva crònica. I probablement també per aquest motiu, fins i tot en el cas que el castell s’hagués arribat a carregar, en va quedar un rastre oral tan exigu. (Sigui com vulgui, vull aclarir que l’únic motiu pel qual el dia de la presentació del llibre vaig “esquivar” aquesta pregunta de Bartolí va ser perquè vaig considerar que ens estàvem allargant excessivament en una qüestió massa concreta de la publicació que estàvem presentant.)

En definitiva, el que vaig voler emfasitzar el 21 d’agost al Catllar és que el llibre de Rovira Miró és un bon treball des del punt de vista historiogràfic: independentment que estiguem d’acord o no amb la seva interpretació lingüística de la frase en qüestió, per a mi ha actuat amb rigor metodològic (de fet, stricto sensu diríem que la seva conclusió és una hipòtesi): res a veure, afortunadament, amb algunes grolleres pràctiques pseudohistòriques que hem llegit en alguns treballs més o menys recents.

Publicitat

FER UN COMENTARI

Please enter your comment!
Please enter your name here

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.