21.02.2014 12:34h
Carles Herèdia | Periodista i politòleg
Segona entrega de la conferència “Els anys difícils: De la Muixerra a la Joves” que es va fer aquest mes de febrer a la Bisbal. Amb un llenguatge planer i amb tota la senzillesa possible, analitzarem els condicionants polítics dels castells, uns condicionants que marcaran la reacció del règim franquista vers aquesta activitat i les repercussions que tindran en el fil històric de les colles vallenques. La primera entrega la pots llegir en aquest enllaç.
Quan la Muixerra regnava el món casteller
[dropcap]E[/dropcap]l 14 de gener de 1939 les tropes franquistes, encapçalats pels requetès de la divisió navarresa, entren a Valls. No passarien ni vuit dies quan el primer alcalde franquista vallenc, Joan Cusidó, decretaria la unificació de les colles i la mobilització de tots els castellers cap a la nova Colla Xiquets de Valls.
Si bé la manca de castellers pel cop dur que havia suposat la guerra, la repressió i l’exili era un motiu esgrimit per la unificació, es fa evident també la voluntat del règim d’unir tota la societat sota l’ideologia i la direcció del Movimiento. En aquella nova Espanya unida, amb la concepció pròpia d’un règim totalitari, no es podia deixar cap espai ni esquerda on poguessin tornar a fluir les “antigues” disputes ideològiques.
L’encarregat de dirigir la colla unificada serà en Ramon Barrufet Fàbregas, “Blanco”, ex cap de colla de la Colla Nova i no distingit políticament. La mort l’any 1938 d’en Ramon Tondo Dilla “Gravat de Rabassó”, cap de la Colla Vella, deixaria clara l’elecció a l’alcalde Cusidó. A poc a poc l’activitat castellera tornava a normalitzar-se coincidint amb la sortida de la presó, sense distinció de colla, de molts castellers. La mateixa evolució positiva es veuria també al Vendrell, on els seus Nens començaven a disputar el liderat als xiquets vallencs. El 1945 guanyen a “La Unificada” per Sant Fèlix i carreguen el seu primer quatre de vuit. Tot i que els vallencs guanyen el Concurs de Castells del Vendrell d’aquell mateix any, la seva hegemonia es veu amenaçada. A més, la direcció de la colla durant aquell concurs vendrellenc per part d’en Ramon Fontanillas Serra, també antic capdavanter de la Colla Nova, fa reaparèixer les tensions en bona part dels antics castellers de la Colla Vella que no pujaven a les construccions.
Amb la situació complicant-se i els Nens descarregant el quatre de vuit l’any 1946, els dirigents vallencs decideixen crear elPatronat dels Xiquets de Valls, una entitat que tenia com a objectiu divulgar els castells i que va instaurar experiències pioneres com l’assignació d’una assegurança castellera i la creació de socis protectors per a sufragar els sous universals dels castellers. En aquest Patronat, molts cops dirigit pel ja alcalde Francesc Fàbregas, hi participen igualitàriament excastellers de les dues colles, entre altres personatges com el vilafranquí Vicenç Cusiné o en Francesc Blasi Vallespinosa, autor del llibre “Els castells dels Xiquets de Valls”.
Amb el pas dels anys, la duresa inicial cap a la creació de noves colles disminueix, però el franquisme vallenc es manté ferm amb el posicionament inicial: “No admitir para las Colles que puedan estar bajo este Patronato ninguna denominación de nueva o de vieja, consecuentes a lo expuesto y para evitar posibles rivalidades ajenas a la índole de los Xiquets”. No obstant, la creació uns mesos ençà d’una colla de gent jove i sense vinculació amb el passat, és aprofitat per un grup d’excastellers de la Colla Vella per a recuperar l’esperit d’aquella agrupació.
Valls, doncs, torna a la dualitat castellera. A la Colla dels Xiquets de Valls s’hi queden els castellers de la Colla Nova i també una part dels antics castellers de la Colla Vella, sobretot els habituals als troncs de la Colla dels Xiquets de Valls. S’havia, però, de buscar un nom per aquella agrupació i la tria de les autoritats i el Patronat va ser, si més no, controvertida. A partir del 19 de març del 1947 la colla es passa a dir La Muixerra, un nom, recordem, pertanyent al llinatge de la Colla Vella. Els testimonis dels castellers d’aquell temps esgrimeixen que els motius pels quals la Colla va acceptar aquell nom van ser per desconeixença de la història castellera o bé per acontentar als castellers de l’antiga Colla Vella que s’havien quedat a l’agrupació. La por, però, també hi era molt present en una època on s’havia d’acatar el que deien, i els comentaris a l’estil “la gent de la Colla Nova no volia problemes” són més que habituals. El passat i el posicionament polític amb la República marcava molt, i els excastellers d’aquella Colla Nova no tenien cap influència en el nou règim.
Estudiosos castellers com Eloi Miralles o Pere Ferrando aporten també llum en aquesta decisió, destacant el paper que hi va jugar Blasi Vallespinosa. Aquest autor coneixia molt bé la història de la Muixerra i la seva influència hauria estat cabdal per a anomenar la colla amb un nom lligat al conservadorisme i molt més adient a la realitat política espanyola d’aquell moment.
A l’altre costat, però, les coses van anar diferent. Malgrat l’oposició inicial del Patronat i l’alcalde Fàbregas, van mantenir-se ferms en anomenar-se Colla Vella. La influència que tenia l’Agrupació Social Tradicionalista de Tomàs Caylà a la Colla Vella d’abans de la guerra hi va jugar al seu favor. Joan Guinovart, mà dreta de Caylà, juntament amb els germans Clols de l’antiga CEDA, van fer de mitjancers davant Labadie Otermin, Governador Civil de Tarragona, per a recuperar el nom de Colla Vella. Fàbregas va haver d’acceptar les ordres del seu superior: el Jefe Provincial del Movimiento.
El nom de la Muixerra, doncs, no era genuí, però castellerament les coses van començar molt bé. La colla regnava el món casteller i rivalitzava amb els crescuts Nens del Vendrell. Ja en la primera actuació, per Sant Josep, la Muixerra va fer el quatre de vuit i el dos de set, dos castells que malgrat algunes caigudes, sovintejarien en les places principals durant aquest primer període. L’any 1947, amb un frec a frec per Sant Fèlix, els Nens provarien el tres de vuit, iniciant-se la cursa per aquest castell.
La Bisbal, l’Arboç, Torredembarra, Reus i fins i tot poblacions com Girona, Barcelona, Badalona o Sabadell foren també places on s’alçaren els castells més importants d’aquella època. El 1948 la Muixerra guanyaria el Concurs de Castells de Reus davant dels Nens, i el 1949 mantindria un bon nivell malgrat el cop dur que va suposar la mort d’en Blanco, el cap de colla. Aquest tràgic succés i les ofertes i afirmacions interessades a l’estil de “La Muixerra es desfà” van fer canviar de bàndol als coneguts germans Batet, residents ja a Gavà. Un d’ells, l’Aurora Batet, ja pujava als castells amb la Muixerra molt abans de la revolució iniciada pels Minyons de Terrassa.
La Muixerra, però, no es va desfer i Antonio Domingo Baldrich, Fuguet, va passar a ser cap de colla. El nivell es va mantenir també en un any 1951, clau pel món casteller. Els Nens van descarregar el primer tres de vuit del segle per Santa Teresa (La Colla Nova havia carregat als anys 30 els dos únics del segle a Torredembarra) i la Muixerra va iniciar una setmana intensa d’assaig per fer el mateix per Santa Úrsula. El diumenge, els vermells van carregar el castell sense fer, però, l’aleta. Van preferir donar-lo com a intent i tornar-lo a provar l’endemà, que era festiu. Aquest cop el van carregar sobradament. L’anècdota és que l’aixecador, que abans de l’actuació havia menjat i fins i tot begut amb uns funambulistes alemanys al bar Bruch, es va quedar embadalit dalt del castell i no va baixar malgrat els esforços dels dosos. Finalment, l’estructura va acabar cedint. Era però el primer –o segon si contem el del dia abans- tres de vuit carregat a Valls al segle XX.
L’any següent, amb el quatre de vuit, però enmig d’un fart de llenyes de tres de vuit per part de les dues colles, la Muixerra i Nens van guanyar ex aequo el Concurs de Castells de Tarragona. La dinàmica va seguir fins al 1954, any d’impàs per la Muixerra. A l’agost, Fuguet va marxar a Veneçuela, fet que aprofitaren molts castellers, ja embellits, per a retirar-se. La colla no va assistir al Concurs de Tarragona on es jugaven el desempat amb els Nens, i és que la falta de renovació dels troncs i les velles dinàmiques com ara que els castellers de tronc només podien baixar de dalt, van deixar a la colla en una profunda crisi, que tot i que permetria fer encara alguns quatres de vuit més, marcaria el futur de l’agrupació. La Muixerra, amb aquest nom, ja no tornaria a ser la reina del món casteller.
