Per fer bons castells cal picar molta, molta pedra. I tenir molts coneixements, fer molts sacrificis i practicar molt. Requereix una implicació individual i col·lectiva que no tothom està disposat a fer al mateix nivell, sigui en una colla nova o en una de veterana, faci castells de 6 o de gamma extra.
I bons castells no vull dir que hagin de ser de 8 o de 9 pisos; se’n poden fer de 6 amb traça i demostrant projecció per aspirar a alguna cosa més. És el mínim que podríem exigir a plaça: castells de 6 ben preparats.
Però, malauradament, és el contrari del que està passant diumenge rere diumenge; amb molts intents, intents desmuntats o alguns castells de 6 pisos només carregats. I en els pitjors dels casos, algunes colles només oferint estructures de 5 pisos o plantant-se amb pilars de 4. I tothom té dret a fer castells, es clar que sí, però és que per fer bons castells cal picar molta pedra, tenir molts coneixements, fer molts sacrificis i practicar molt. I l’excusa del mal que ha fet la pandèmia a aquesta tradició no sempre funciona: això no és nou, els problemes que es pateixen en aquest nivell mínim de mínims ja venen d’abans.
Segurament, tractar aquest tema en un article d’opinió és massa recurrent, i que enfocar les crítiques cap a aquestes colles és molt fàcil. Jo no dic que tothom hagi d’actuar a plaça amb aquells mínims de la clàssica de 7 (3de7, 4de7, 2de6) que algunes van autoimposar-se en temps passats; veig colles que fan castells de 6 de la manera més digna, i fer-los dignament sí que és el mínim de mínims a exigir.
Dissabte passat veia certa dignitat en una plaça on van coincidir dues formacions que no passaven de la seixantena de camises. Els seus troncs ben ordenats i amb mides correctes, mostraven, però, algunes mancances que els va impedir assolir algunes construccions, sobretot per problemes als poms de dalt. En algun intent desmuntat va faltar lideratge i mà esquerra, res que no es pugui corregir si se saben detectar alguns aspectes negatius i poleixen alguns detalls. Coses que, molt sovint, la canalla sí que ho sap detectar i acaba optant per fer-se enrere voluntàriament (amb criteri).
En altres colles, en canvi, hi ha un caos generalitzat que es veu de lluny, tan en la manera de fer com entendre els castells, ja siguin formacions de l’àrea històrica com de la nova implantació castellera. Ni evolucionen, ni possiblement ho faran mai. I en algun moment, diumenge rere diumenge, continuaran mostrant incapacitats. Algunes, fins i tot, ho fan en places de gran trajectòria, i d’altres en places i poblacions castellerament més discretes. Però el problema és el mateix i alguns resultats en diades de qualsevol cap de setmana realment fan mal als ulls. I així continuaran arrossegant les seves mancances, fins que es compliquin, per exemple, quan hagin de renovar una peça important del tronc, perquè ja s’ha cansat de perdre el temps i ha deixat l’activitat, o acabi provant sort en una colla més solvent en tots els sentits.
I quan els mínims són insuficients, qui té cap solució? Qui ajuda a aquestes colles per resoldre els seus problemes o mancances, sovint tant -i massa- evidents, si és que algú ha d’interferir?
