Els castells s’han explorat des de la història, la tècnica o la divulgació. Però a Contra la gravetat. La filosofia dels castellers, de l’editorial Arpa, Kevin Prados —filòsof i casteller dels Nens del Vendrell, que ha liderat com a cap de colla en dues etapes— hi incorpora una nova capa: la reflexió filosòfica.

En aquest assaig, Prados planteja el fet casteller com una metàfora universal de la condició humana. Els castells —sosté— relaten la història de qualsevol persona que decideix posar-se a prova davant d’un antagonista tan implacable com inevitable: la gravetat.

Parla d’ètica, d’estètica, de romanticisme, d’altruisme, de risc real —“als castells no hi ha fingiment, hi ha realitat”— i reivindica la figura dels castellers com un gest de resistència en una societat individualista.
L’autor també ha estat assessor de la sèrie d’HBO Pubertat, creada i dirigida per Leticia Dolera, que és l’autora del pròleg d’aquest llibre. 

A ‘Contra la gravetat” defineixes els castells com una tragèdia grega, una epopeia romàntica i una performance moderna.

Podries dir una epopeia grega i podries dir una tragèdia romàntica i no passaria res. Al final, el sentit d’aquesta visió és explicar els castells com una narració al·legòrica que no utilitza les paraules per explicar una història, però que ens està explicant una història. 

Quina és aquesta història?

No és una història de la gent particular que fa els castells, ni tan sols una història de la gent de Catalunya. És una història universal. Perquè és la història de com l’ésser humà necessita posar-se a prova, batre’s contra antagonistes, tan formidables en aquest cas com la gravetat, per avaluar la seva pròpia alçada moral. És a dir, per veure si han arribat a l’excel·lència. És una mica la doctrina de l’heroi i de l’heroïna, que es posen a prova contra antagonistes. I és així com som capaços de saber si són o no són herois. 

Per a tu, els castells emocionen com una tragèdia grega on també hi ha catarsi? 

Correcte. La catarsi, com va dir Aristòtil, era l’objectiu de la tragèdia. En una conversa col·loquial el terme tragèdia té unes connotacions com molt dolentes. Aquí, quan parlem de tragèdia, parlem d’un gènere narratiu, d’un gènere teatral, i fins i tot d’un contingut del valor filosòfic. Tragèdia, en aquest sentit, són aquelles històries on hi ha una narració, i on l’heroi o la heroïna s’han d’enfrontar a un antagonista que ens fan veure que som finits, que som imperfectes, que les nostres passions i les nostres febleses ens poden portar a prendre males decisions, a cometre errors. Però que sempre, sempre, sempre, hi ha alçada moral. Hi ha l’intent de trobar sentit, de fer les coses bé, però de vegades el destí no et deixa. A vegades, en aquest cas, la gravetat no et deixa.

Com en un intent que el castell no acaba bé?

Quants cops hem assistit a diades on una colla intenta un castell important que sabem que han assajat bé, que ho han preparat amb excel·lència, que han fet tot el necessari per conquerir la victòria, però allò acaba malament? Crec que la gràcia de mirar els castells des d’aquí és que, quan acaben malament, també estan explicant una bona història. De què les coses són difícils, que cal lluitar-les i que també existeix la fortuna. Per molt que ho facis bé, en gèneres, en representacions, en fites com les que nosaltres fem, no ho podem controlar tot.

Per tant, el risc també forma part del sentit filosòfic dels castells?

Totalment. Jo el que defenso és que els castells són performatius en aquest sentit. És a dir, els castellers i les castelleres, quan construeixen les seves construccions, s’estan arriscant realment. No hi ha fingiment com sí que hi ha, per exemple, al teatre. Als castells, al final, són històries que s’expliquen a través d’acrobàcies. I les acrobàcies són també performatives perquè utilitzen el cos com a mitjà per explicar la història. I no hi ha fingiment, hi ha realitat.

Al llibre compares l’execució d’un castell amb una obra al Teatre Nacional o una simfonia a l’Auditori

És que durant molt de temps hem estat travessats per la creença que l’alta cultura era patrimoni exclusiu de la pintura, l’escultura, la novel·la, la literatura o el cinema. I després hi havia la baixa cultura, que eren totes aquestes expressions populars: cançoners, refranys… I els castells, evidentment, per estar dintre del corpus de la cultura popular d’una regió concreta del món, en aquest cas la catalana, no es podien veure com a art perquè no eren alta cultura. 
Els estudis performatius de finals del segle XX el que fan és trencar aquest prejudici, que és un prejudici il·lustrat. Ara li donem la màxima dignitat del món a coses com les sevillanes, el flamenc, el Mardi Gras de Nova Orleans i diferents expressions de cultura popular, també als castells. Per què? Perquè demostrem que és un prejudici. Que em diguin a mi quin tipus d’expressió el nostre territori és capaç d’aglutinar a tanta gent en una plaça i produir uns estats emocionals tan autèntics i tan exagerats com els castells!

Els castells també es nodreixen de la competitivitat i la rivalitat. Tot això no desvirtua una mica aquesta mirada artística?

Jo crec que no. Això també és una fal·làcia al nostre temps. No només els esports són competitius: als pobles i hi ha concursos de poesia, de novel·la, de cançons… i no per això els convertim en esport. És evident que els castells tenen unes similituds amb l’esport que tenen a veure amb la seva dimensió física i gimnàstica, això és indubtable. Però el ballet també té dimensió física i gimnàstica, i no el considerem un esport.

Si els castells derivessin cap a l’esport, jo crec que tindrien un camí, per exemple, semblant al de la gimnàstica artística a les Olimpíades. Però el que jo crec que és bastant evident, tot i que hi haurà gent que ho discuteixi i hi ha arguments per fer-ho, i els convido a fer-ho, és que l’origen dels castells és artístic, no esportiu. De fet, els castells neixen en un moment en què els esports no existeixen.

I amb l’aparició de la pràctica moderna dels esports els castells pateixin una davallada.

Els castells pateixen una davallada en el moment en que l’esperit romàntic perd protagonisme. Coincideix amb aquest canvi de mentalitat, i també amb la fil·loxera, l’arribada del tren a Valls, i un canvi en el consum d’oci, que abandona els pobles i les seves festes majors per anar a les ciutats i consumir espectacles de masses. 

En el llibre, a més dels valors tradicionals d’Anselm Clavé; ‘Força, valor, equilibri i seny’, proposes afegir-ne els d’altruisme i resistència. Per què?

Els valors de Clavé són un conjunt de virtuts morals; seny i valentia, i la suma de virtuts físiques; la força i l’equilibri. A mi no m’interessava parlar de les virtuts físiques perquè no estava fent un llibre d’això. Crec que aquestes virtuts són, encara avui, absolutament necessàries i cabdals per realitzar castells al tronc, però no per fer-lo al vuitè cordó de la pinya. Tu no necessites ni equilibri ni força per estar al vuitè cordó de la pinya. Ara, per anar a assajar tres cops per setmana durant nou mesos, durant tota una temporada, per anar al vuitè cordó de la pinya necessites altruisme i resistència. Altruisme perquè necessites ser feliç per mitjà de la generositat, de no necessitar ser el protagonista d’allò. I resistència, perquè hi ha moments en què dediquem molt per l’activitat, molt de temps, molta energia, molta expectativa que no sempre acaba en victòria. S’ha de tenir resistència per aguantar dins d’una colla castellera, sobretot anant als últims cordons de la pinya i en posicions que no tenen cap mena de protagonisme. 

Per tant, la reflexió va en aquesta línia, que les virtuts de Clavé són perfectes per explicar els castells quan els castells només eren el tronc i jo creia que calia afegir-n’hi almenys aquestes dues. I és una cosa que intento argumentar des de la humilitat, sense dir que Clavé es va equivocar, ni de bon tros. No soc ningú per dir que Clavé es va equivocar. Només faltaria!

De fet, al llibre sostens que fer castells és un acte de resistència davant la cultura del jo.

Com a mínim des de finals del segle XX, segur. Perquè és molt evident que en el moment en què la pinya passa a ser un element del castell en igualtat de condicions que el tronc i la canalla, de sobte, un 4de8 passa de tenir catorze castellers a tenir-ne dos-cents. I gestionar dues-centes individualitats, sense que aquestes individualitats estiguin totes coordinades per una mateixa finalitat, és ras i curt, impossible. Per tant, quan anem a fer castells ens obliguem a posar el col·lectiu per damunt dels nostres interessos. I això en aquest moment vital o en aquest moment social i històric que vivim, és un acte de resistència i és el simulacre d’una utopia, per a mi.

A ‘Contra la gravetat’ converses amb figures del món casteller de diverses colles, cadascú com a representant dels valors que abans esmentaves: Iruna Rigau, Maria Mhaf, Jordi Galofré, Joan Maria Magriñà i Enric Cardús.

Ha sigut una meravella poder compartir aquestes converses amb ells i amb elles, he après moltíssim. Te n’adones, d’alguna manera, que parlant amb aquestes persones també hi ha darrere de les seves paraules i de la seva visió, l’esperit de la colla que representen. I que cada colla té com un esperit determinat que impregna la cosa i que explica els castells d’una manera diferent. Jo crec que el llibre seria molt pitjor sense aquests cinc testimonis.

Com a cap de colla dels Nens del Vendrell, vas prendre alguna decisió tècnica que filosòficament et fes dubtar? 

Jo crec que la feina del cap de colla és estar en el terme mig entre el seny i la valentia, i jo no soc un cap de colla extremadament valent. Soc un cap de colla potser molt més racional que valent, molt més assenyat, diríem. I jo, per prendre decisions que requereixen valentia, ho havia de veure tot molt alineat i havia de veure que tothom que tenia un paper important en l’estructura hi anava. Aquesta experiència, reflexionada mentre escrivia el llibre, em feia copsar i quasi encarnar, quan jo havia de prendre decisions, quan havia de parlar al tronc, quan hi havia de gestionar algú que no veia clar fer aquell castell en aquella plaça i jo l’hi havia de convèncer de que sí, però a la vegada m’havia de convèncer a mi mateix… És tota aquesta relació entre el valor i el seny. Aquí està la clau d’un cap de colla, que sempre estigui on toca, que sàpiga renunciar quan toca i que sàpiga anar endavant quan toca. I això és l’equilibri perfecte entre valor i seny.

També afirmes que els castells són romàntics. Ho continuaran sent al llarg dels anys?

Totalment, i quan ho deixin de ser ja no seran castells, seran una altra cosa. És a dir, quan nosaltres escoltem la Novena Simfonia de Beethoven, allà hi ha una orquestra que està interpretant una peça que és romàntica. Quan nosaltres veiem a una colla fer un 3de8, estan interpretant una peça que és romàntica que es va fer per primer cop el 1819. I a més a més, en unes circumstàncies d’ambient romàntic absolut, entre dues visions del món que es basaven en ideals forts, que s’havien de defensar fins a la mort.

Aquest és el context romàntic en el qual neixen els castells i en el que aquestes peces que ara nosaltres reinterpretem o interpretem, estem canalitzant i explicant un moment de la història, ja no només de Valls, ni de Tarragona o de la província de Tarragona, sinó de Catalunya i d’un segle en concret. I, per tant, jo el que he entès amb l’escriptura d’aquest llibre és que, al cap i a la fi, nosaltres, quan estem fent castells, estem interpretant algunes estructures que es van crear en aquell context. I això em sembla bonic i interessant.  

Si haguessis de resumir els castells en una sola idea filosòfica, quina seria?

Una pràctica ètica i estètica d’un valor artístic immens que explica de forma formidable la necessitat de l’ésser humà de superar-se a si mateix.

I per què fem castells? 

Jo crec que fem castells pel que ens va explicar de manera formidable Friedrich Schiller. Perquè la llibertat consisteix a alçar-nos per sobre d’aquelles coses que ens volen determinar, ja siguin les lleis naturals, ja siguin les imposicions polítiques, siguin les nostres pròpies passions o les tendències de cada moment històric. Nosaltres fem castells perquè decidir fer castells i sacrificar coses per fer castells i arriscar-nos per fer castells i posar en joc tota una sèrie de virtuts per fer castells ens fa lliures. I aquest fer-nos lliures és una manera de trobar sentit a la vida, per un ateu com jo, que creu que no hi ha res més després de la vida. És una manera de convencèr-nos que passar per la vida té sentit.