Dissabte, 19 setembre 2020

Joan Mañé i Flaquer no era expert en castells

|

Joan Mañé i Flaquer va ser un periodista nascut a Torredembarra l’any 1823. El seu pare era liberal i ell també ho fou de jove. El 1842 va marxar a estudiar a Barcelona; començà a escriure a la revista romàntica El Genio, i als diaris El Ángel Exterminador i La Discusión, que se subtitulava “diario democrático de la mañana”. Més tard es va tornar conservador; el 1847, en una carta demanant ajuda per a trobar feina, explicava: “He escrito en una porción de periduchos [sic] que seria mengua y no mérito nombrarlos” (Bou, 2002, 48-49).

Joan Mañé fou professor i director de l’Institut Barcelonès i catedràtic a la Universitat de Barcelona. Mentrestant, havia començat a escriure al Diario de Barcelona, del qual fou director des de l’any 1865 fins a la seva mort. La seva influència en l’opinió pública es sintetitzà en aquesta anècdota, segurament apòcrifa: “- ¿Què’n pensa vostè d’aquest cambi de ministeri? – Diumenge m’ho dirà en Mañé lo que n’haig de pensar” (Maragall, 2017, 56). La seva relació amb el món casteller es concreta en dues cròniques de la festa major de Torredembarra, amb format de carta al director, publicades en aquest diari els anys 1852 i 1853.

Publicitat

Casa natal de Joan Mañé i Flaquer

La crònica del 1853 és una autèntica lliçó magistral de castells, molt coneguda (La Vanguardia, 1923; Català, 1952, 3-5; Morant, 1976, 50; Català, 1979-1981, I, 91-93; Miralles, 1981, 20; Trenchs, 1989, 22-23; Bou, 1998; Suárez, 1998, 61-62; Soler, 2004, 35-36; Climent, 2013, 130; Bargalló, 2015b; Ferrando, 2017, 74-75, etc.), per això quasi tothom creu que Mañé i Flaquer era expert en castells. En canvi, la crònica de 1852 és menys coneguda (Solsona, 2010, 35-40) i conté algunes imprecisions.

Joan Mañé va signar la segona carta amb les seves inicials “J.M.F.”, però la primera es va publicar sense cap mena de signatura. Bargalló, Morlà i Recasens (2018, 14) estan convençuts que “l’autor ha de ser el mateix, és a dir, que Mañé i Flaquer havia escrit també la crònica anònima de l’any anterior”, però Jordi Castañeda (2017) en dubta: “Costa de creure, però, que en una crònica atribuïda al torrenc Joan Mañé i Flaquer, bon coneixedor dels castells, hi hagués una relliscada tan gran. (…) Podria ser, doncs, que la crònica del 1852 no fos realment de Mañé i Flaquer?”. El propòsit d’aquest text és comparar les dues cròniques per a conèixer la seva gènesi, aclarir si són del mateix autor i descobrir si realment Joan Mañé i Flaquer era un bon coneixedor dels castells o no.

Inici de la primera època d’or

Al principi del segle XIX, hi havia a Valls dos grups del ball de valencians que corresponien als gremis de pagesos i menestrals. La majoria de balls del seguici popular només actua a la festa major del seu poble però, després de la Guerra del Francès, els balls de valencians de Valls van començar a actuar cada vegada en més pobles. En tenir més entrenament, podien fer millors castells: el 1819 van aconseguir el primer castell de 8 pisos i l’any 1851, el de 9.

El 1849 trobem, per primera vegada, l’expressió “xiquets de Valls” (Trenchs, 1989, 21), una mena de denominació d’origen que certifica que els castellers vallencs ja no són un ball de valencians com els altres. L’assoliment dels castells de nou i l’ús d’un nom diferent són els canvis que ens indiquen l’inici de la primera època d’or dels castells. És precisament en aquest moment quan Joan Mañé va escriure les dues cartes que volem analitzar.

En aquells anys, les colles vallenques també es van canviar els noms: Francesc Ballester (1920, 155) va explicar que “La colla del Salvador, com dèiem, fou llogada a Vilafranca per les festes de la Muixerra (no podem precisar l’any) i l’any següent fou llogada la del Pep per les festes del Roser, i des de llavors les dues colles són conegudes amb els noms de Muixerra la dels pagesos, i Roser la dels menestrals”. Francesc Bové (1990, 114) també va escriure que “A mitjans d’aquell segle [XIX] les dues colles prengueren els noms de «La Muixerra» i «La Roser»”.

Punts de vista semblants

En les dues cròniques que estem analitzant, hi ha una sèrie de temes i opinions que es repeteixen, fet que pot indicar que són del mateix autor. Per exemple, totes dues intenten explicar què són els castells: el 1853 són definits com un “juego, diversión, arte ó lo que sea”, mentre que l’any anterior s’afirma que els vallencs “se distinguen en todo el Campo [de Tarragona] por su fuerza, agilidad, valor y constancia”. Observeu com Mañé prefigura el lema casteller (força, equilibri, valor i seny) que Josep Anselm Clavé escriurà 14 anys més tard. Si tenim en compte que la crònica es publicà en un diari d’àmplia difusió, no es pot descartar que el mestre Clavé la llegís i s’hi inspirés (Bofarull, 2020). Les dues cròniques de Mañé consideren els castells un element festiu d’àmbit local o comarcal: “Valls hasta ahora ha sido el pueblo privilegiado, el semillero de esta clase de artistas” (1852) i “diversion propia y esclusiva del Campo de Tarragona” (1853).

Les dues cròniques estan plenes d’elogis als castellers i a les seves fites amb paraules tan expressives que no necessiten cap aclariment. Només farem una excepció amb la frase Arma virumque cano (“Canto les armes i l’home”), que és el primer vers de l’Eneida, un dels poemes èpics més famosos de l’antiguitat. Joan Mañé la justifica dient que els castellers “bien son dignos de exaltación épica”, expressió que en recorda una altra d’Eugeni d’Ors (1992: 228) que diu “Píndar cantaria l’Isidro del Rabassó, casteller a la ciutat de Valls” i encara una altra de Manuel de Montoliu “Los «Xiquets» hicieron maravillas, (…) y quisiera por unos momentos ser otro Píndaro para cantarlas dignamente” (copiat a Català, 1979-1981, I, 573).

Aquesta valoració positiva que Joan Mañé dóna dels castells contrasta amb les opinions d’altres periodistes i autoritats d’aquella època. El mateix any 1852, el Diario de Barcelona es queixava: “Semejante espectáculo, que ofrece gran peligro, nunca ha tenido grande aceptación en Barcelona; el inarmónico y chillón sonido de la gralla lo hace mucho menos tolerable” (copiat a Català, 1979-1981, I, 90-91). Nou anys més tard, el batlle de Valls també lamentava “lo embarazoso que es el tratar con gente faltada de principios y urbanidad como acostumbran a ser la mayor parte de los que se dedican á esa clase de diversiones” (Macías, 1991, 16).

Al final del segon article, Joan Mañé evoca les festes majors de Torredembarra que havia vist en la seva infància i joventut però no menciona els castells: “desearía que no relegaran al olvido el ball de valencians, el de pastorets, el de bastonets, y otros que eran un grande adorno de la fiesta y grato entretenimiento para los forasteros”. Mañé explica que, en aquells moments, els castells no eren una tradició que cada any es repetia de forma invariable, sinó un fenomen en expansió: “los castells formaban antes parte de la fiesta, però ahora la constituyen casi esclusivamente en todo aquello que no son funciones religiosas” (1853). El periodista atribueix l’assoliment de castells cada cop més alts i difícils a “la competencia de dos collas de Valls que se estimulan mutuamente” (1852).

També explica que les actuacions castelleres eren molt populars: “han atraído una multitud de forasteros que no se había visto en ninguna fiesta anterior” (1852) i que “formaban una masa compacta en las calles y tenían atestadas las casas particulares y las fondas” (1853). Entre el públic, ja hi havia afeccionats als castells: “Hay hombre que los sueña un año para otro” (1852); a la crònica de l’any 1853, en parla en primera persona: “Confieso que también soy uno de los que rinden tributo a esos hombres de hierro”.

Els dos textos comparen els castells amb les curses de bous: “Usted sabe que para las poblaciones de este Campo de Tarragona, los castells ó torres son lo que para los andaluces las corridas de toros” (1852) i “En estos pueblos los castells escitan el mismo entusiasmo que las corridas de toros en otros puntos de España” (1853). Pel que sabem, Mañé fou pioner en aquesta comparació, que s’ha repetit moltes vegades. Cap al final del segle XIX la van repetir Valentí Almirall (al Diari Català, 1880) “no cab comparació entre l’espectácle moro dels toros, (…), y l’espectácle que la gent de Valls”; el diari El Globo “la mayor parte de aquellos honrados payeses (…) no cambian una torre por el mayor volapié de Lagartijo” (1883); Ramon Roca Vilà (1883) “los toros han de matar als Xiquets de Valls” (Trenchs:1989, 71); Isaac Pavlovski (1889) “Hi ha grups [de castellers] que tenen fama com la de les quadrilles del Lagartijo o de Frascuelo de la corrida de toros“; Torras i Bages (1892), “els castells de xiquets, viril manifestació, símbol de la força i del aplom del nostre poble, són ofegats per les corridas de toros” i Cosme Vidal (1895) “La major part de la gent del camp, prefereix veure Castells á una corrida de toros ó de cavalls”. Però aquesta comparació s’ha mantingut fins al segle XXI, quan Ernesto Milá (2005) es preguntava si “¿Hay que prohibir los «toros» o los «castellers»?”.

El “Tres de nueve limpio desde los segundos”  

En la crònica de 1852 Joan Mañé explica que els castellers “No se contentaron ya con el «castillo de nueve limpio desde los segundos»”. Quan es va donar a conèixer aquest text, es va generar un gran debat, perquè alguna gent va creure que aquest “castell” o 3 de 9 s’havia fet net (Trenchs, 1989; Ferrando, 1997a; Morlà, 2012; Bertran, 2019, 78). Aquesta opinió es basa en tres arguments, que intentarem replicar un per un:

En primer lloc, els que creuen que aquest castell fou net interpreten l’expressió “limpio desde los segundos” com a sinònim de “amb el pis de segons destapat” però el límit (en aquest cas, el pis de segons) pot estar inclòs o exclòs en la descripció; és a dir, que també és possible interpretar que era un 3 de 9 amb folre.

3 de 9 amb folre dels Xiquets de Reus (foto: Xiquets de Reus)

La crònica de les festes de Santa Tecla de 1851 explica que una colla va intentar el 3 de 9, que va caure després de ser carregat. Després el va repetir “reforzado cual convenía” i es va descarregar. Els partidaris d’aquesta teoria creuen que el folre es va inventar en aquell moment, a mitja actuació, després de la caiguda. Ara bé, el folre és una de les estructures més complexes de la tècnica castellera: les persones que hi pugen han d’aprendre a posar-se damunt del peu del castell i a treballar en equip; els que estan a la soca han d’aprendre a aguantar el pes, a ajudar-se entre ells i a patir; la tècnica ha de saber qui està millor a dalt i qui abaix, com s’ordena la gent del peu i la del fore, etc. Per tot això, costa molt de creure que el folre es pogués improvisar en un moment. I encara més, que funcionés a la primera. És més raonable pensar que s’hi va afegir alguna persona, possiblement el contrafort o el terceres mans.

Alguna gent creu que, fins a aquell moment, els castells s’havien fet sense folre: “perquè no es coneixia encara per als castells” (Climent 2013, 128). Però hem pogut demostrar que, anys abans, ja s’havien fet diversos castells amb folre (Bofarull, 2011): l’any 1825 els de Vilafranca pagaren 40 lliures “al ball de valencians perquè feren lo castell de set espedat”; el 1835 els menestrals “feren el castell de tres pilars de vuit i el pilà de set” a Valls; el 1840 castellers van ser contractats a Vilafranca “ab la obligació de fer la torre, aspedats de set” i el 1841 a Tarragona “los pescadors lo feren de 8 de 2 pilans”. Aquests textos no parlen del folre, però tant el pilar de 7 com el 2 de 8 normalment en porten; creiem que si aquests castells s’haguéssin fet nets, els textos ho haurien especificat per a remarcar el seu mèrit extraordinari. Un altre indici és que aquests castells es van aconseguir seguint l’ordre de dificultat creixent; si els haguessin fet nets, s’haurien assolit en un altre ordre.

Pilar de 7 amb folre dels Xiquets de Reus (foto: Xiquets de Reus)

Però potser el més curiós és que l’any 1840 “es carregà per primera volta, a Valls, el 3 de 8 aguantant les cames dels terços” (Ballester, 1920, 156) és a dir, amb folre. Això ens indica que, al principi, tots els castells de 8 es devien fer amb folre. Poc a poc, van provar de fer-los sense i la sorpresa va ser que el 4 i el 3 es podien fer nets però, en canvi, el 2 necessitava el folre. Avui en dia, els castellers sabem bé quins castells porten folre i quins no, però la fórmula que ho explica s’ha trobat fa pocs anys (Bofarull, 2010); fins aleshores, només se sabia “per tradició”, és a dir, per l’experiència. Ara bé, si el 3 de 8 s’havia fet amb folre (almenys durant uns anys), podem creure que el primer 3 de 9 el van intentar sense?

Per damunt de tot, cal remarcar que el 3 de 9 net és molt més difícil que el 3 de 9 amb folre. Vegem-ne algunes estadístiques de la segona època d’or (fins a la pandèmia):
1) El 3 de 9 amb folre es va carregar l’any 1982 i descarregar el 1986, el 3 de 9 net es va carregar l’any 2019 (37 anys després) i encara no s’ha descarregat mai;
2) El 3 de 9 net només s’ha carregat dues vegades (les dues colles de Valls), mentre el 3 de 9 amb folre s’ha descarregat 1.499 vegades (18 colles diferents);
3) S’han aconseguit 13 castells considerats més difícils que el 3 de 9 amb folre però més fàcils que el 3 de 9 net: 9 de 8, 3 de 8 per sota, 2 de 9, pilar de 8, 7 de 9, 5 de 9, 4 de 9 amb agulla, 3 de 9 amb agulla, 4 de 9 net, 2 de 8 net, 3 de 10, 4 de 10 i 2 de 9 net, aquest últim només carregat.

Per tot això, ens sembla lògic creure que els primers 3 de 9, bastits els anys 1851 a Tarragona i el 1852 a Torredembarra, es van bastir amb folre.

Les “torres de ocho empezando por la cúspide”

Ara passem a analitzar un altre castell: la notícia més destacada de la crònica de l’any 1852 és que els castellers “hicieron torres de ocho empezando por la cúspide, que es lo más asombroso que se puede ver”. Lluís Solsona (2010, 37) va creure que aquest castell era “el dos de vuit aixecat per sota sense aixecador i un pis més de dosos”. Altres escriptors li han donat la raó (Brotons, 1995, 62; Bargalló, 2015b; Bertran, 2019, 79), però nosaltres no hi estem d’acord.

En primer lloc, cal dir que el 2 aixecat per sota no és un castell tradicional, sinó una autèntica raresa: a la segona època d’or només s’ha fet 15 vegades el 2 de 6 (6 colles diferents) i tot just dues vegades el 2 de 7 (els Castellers de Sants). Del segle XIX només se’n coneix una notícia, l’any 1877 a Tarragona: “És curiós llegir el programa de les festes del 1877 conservat a l’Arxiu Municipal: «La Colla Vella intentará (…) el difícil y sorprendente “castell de dos de set començat per baix” (…) Sabem pel «Xaconet de Valls», i si la memòria no li mancava, que aquest any, efectivament, va plantar-se el «dos de set per sota»” (Morant, 1976, 67).

Ara bé, el 2 de 7 aixecat per sota no és un castell gens fàcil, però el 2 de 8 seria extremadament difícil o impossible. Solsona encara hi afegia un altre pis de dosos, de manera que tindria, pràcticament, la mateixa alçada que un 2 de 9. Francament, ens resulta molt difícil creure que es fes aquest castell perquè no en tenim cap altra notícia, ni amb un pis menys.

Ara bé, el 2 de 8 porta folre, i el 2 de 9, folre i manilles. En aquest punt, ens hem de plantejar dues possibilitats: que es fes net o amb folre. El 2 de 8 net es considera un castell límit, però fer-lo aixecat per sota és afegir-li una gran dificultat, de manera que segurament seria impossible. L’altra opció seria que aquell castell s’hagués fet amb folre i aixecat per sota, però ningú sap com resoldre aquesta doble complexitat. L’únic que se li assembla van ser els dos intents (sense èxit) que va fer la Colla Vella del 3 de 8 aixecat per sota i amb “ajuts”, per Santa Úrsula de l’any 1987. Els “ajuts” eren una mena de folre que aguantava el castell mentre s’aixecava, però que després havia de baixar de la pinya. Anys després, quatre colles han intentat el 3 de 8 per sota (només dues l’han pogut fer), però mai més s’ha tornat a intentar a plaça un castell amb ajuts. Aquest és un fet prou eloqüent.

3 de 8 aixecat per sota de la Colla Vella dels Xiquets de Valls (foto: Colla Vella)

Lluís Solsona creia que aquest castell es féu sense acotxador i ho justificà perquè Francesc Blasi (1997, 25) va escriure que “L’additament de l’aixecador en la formació dels castells, sembla moderna”, però posteriorment es va demostrar que aquesta posició deriva de l’alçador que ja trobem en les muixerangues valencianes, per tant, els castells tenien aixecador des del principi (Ferrando, 1997b; Bofarull, 2007, 147-149). S’han fet alguns castells sense acotxador, però normalment són criticats, com un 9 de 7 que va fer la Colla Vella l’any 1879: “pero noté que no havia achacadós o sean los niños que se colocan debajo del anchaneta” (Trenchs, 1989, 49); els Castellers de Barcelona també van bastir alguns castells sense acotxador al principi de la temporada 1975, però els partidaris de l’ortodòxia els convenceren al cap de poques setmanes (Català, 1979-1981, II, 292).
Aquesta criítica també es fa, sovint, als artistes que dibuixen castells, com li va passar a Tísner: “Quan es va publicar l’estampa a «La Vanguardia» van rebre un munt de cartes de lectors que feien una mateixa objecció: la meva versió era incorrecta perquè l’enxaneta no va damunt dels dosos, sinó sobre l’aixecador. Ignorava la mecànica rigorosa dels castells i havia prescindit tranquil·lament de l’aixecador. M’ho van retreure abundosament!” (Artís, 1978, 49).

La descripció de les “torres de ocho empezando por la cúspide” comença dient: “Esto consiste en poner un chiquillo con un pié en cada espalda de dos hombres que están de frente cogidos por los brazos; levantar los tres y ponerles dos debajo; levantar los siete (…)”. Ara bé, tothom sap que tres i dos fan cinc, no pas set. Per tant, aquí hi ha dos castellers que no sabem d’on han sortit. Podem intentar dissimular aquesta diferència de diferents maneres, però el fet és que aquesta descripció és errònia o incompleta.

Des que es van escriure aquestes cartes, les colles castelleres han canviat molt, però la força de la gravetat es manté constant; per tant, la dificultat dels castells era, a mitjan segle XIX, pràcticament la mateixa que és actualment. És raonable creure que, l’any 1852, els xiquets de Valls podien bastir el 3 de 8 aixecat per sota perquè en aquells anys també van aconseguir els primers 3 i 4 de 9 amb folre, que són castells lleugerament més fàcils.
La conclusió lògica és que els Xiquets de Valls, l’any 1852, a la festa de Santa Rosalia de Torredembarra, van fer el 3 de 8 aixecat per sota. El text diu “torres” en plural, per tant és possible que en fessin dos, un cada colla. Més endavant en tornarem a parlar, però abans hem de conèixer un element molt important de la crònica de 1853.

Quan i com en va aprendre? 

Resulta molt significatiu que, en la crònica de 1853, Joan Mañé explica que el tres o castell de 8 es podia fer aixecat per sota: “El de ocho se hace ya empezando por la cúspide”, però no diu pas el mateix quan parla del dos o torre. Així doncs, l’any 1853, Joan Mañé sabia quins castells es feien aixecats per sota, però el 1852 no.

Monument al pilar de 6, a Torredembarra

Això pot resultar sorprenent, fins i tot estrany. Però, si ho mirem pel costat positiu, ens permet saber en quin moment aquest periodista va aprendre la tècnica dels castells: entre Santa Rosalia de 1852 i el mateix dia de 1853. Com que Mañé vivia i treballava a Barcelona, el més probable és que només tingués contacte amb els castellers per la festa major de Torredembarra. De fet, creiem que en va aprendre el dia de Santa Rosalia de l’any 1853.

L’altra pregunta que ens podem fer és com en va aprendre. Cal tenir en compte que en aquella època la ràdio, la televisió i internet encara no existien, que encara no s’havia publicat cap llibre sobre els castells, que els diaris no publicaven fotografies i que les dues primeres cròniques castelleres són, precisament, les que va escriure ell.

Un detall significatiu és que les dues cartes de Joan Mañé i Flaquer no parlen en cap moment dels “xiquets de Valls”, sinó sempre de “castells” i “castellers”. Lògicament, l’expressió “xiquets de Valls” es deia fora de Valls, mentre que en aquesta ciutat es parlava de “castellers”. Això ens indica que la informació prové de Valls. És a dir, que Joan Mañé va entrevistar un casteller vallenc. Com que aquest casteller tenia una responsabilitat en la seva colla (en el tronc, la pinya o la direcció dels castells), podem suposar que l’entrevista no es podia fer durant l’actuació, sinó just abans o després.

És quasi segur que el famós periodista va entrevistar un home, perquè en aquella època les dones tenien un paper secundari en el món casteller, però no sabem qui era, ni tan sols de quina colla, perquè Joan Mañé no menciona el nom de les colles en cap moment.

Segurament això es deu a un criteri d’objectivitat informativa. Lamentablement, la rigorosa objectivitat de Mañé no ens permet saber si, en aquells moments, les colles colles vallenques ja es deien “Muixerra” i “Roser” o encara eren els balls de valencians “de pagesos” i “de menestrals”.

Aquesta neutralitat contrasta vivament amb el punt de vista de Ramon Roca Vilà qui, a partir de 1877, enviarà cròniques al diari La Opinión. Vegem, per exemple, la de la Santa Tecla de 1879: “Aficionado a las torres o castells que hacen los Xiquets de Valls, y admirador entusiasta de la Colla Nova, me trasladé a esa capital [Tarragona] (…) y puedo por lo tanto, como constante testigo de sus hechos, dar razón de (…) los peligrosos y arriesgados ejercicios que tuvieron lugar durante dos días, llegando con el segundo a alcanzar una completa victoria sobre la Colla Vella (…) El segundo día hizo otras 54 torres durante la matinada, y al mediodía hizo los 3 de á 9, los 4 de á ocho, los 2 de á siete, y el pilar de á ocho, castillo que hace unos veinte años no había podido hacerse” (Trenchs, 1989, 45-46). Ramon Roca fa una crònica completament diferent de les cartes de Mañé: identifica les dues colles, no és gens objectiu, aporta estadístiques dels castells i ens diu quina ha guanyat, pràcticament com els periodistes d’avui en dia.

Quins castells es van fer? 

Vegem ara com Joan Mañé descriu les actuacions que va presenciar: “Hubo también castillos de cinco pilares y otros prodigios que jamás se habían visto” (1852), “una emulación extraordinaria y un éxito inaudito en casi todo lo que se ensayó, siendo así que se han probado cosas que antes se tenían por imposibles” (1853). Aquestes dues descripcions són poc concretes, com correspon a una persona que està impressionada pel que veu, però no n’és cap expert.

Però la segona carta té dues veus: la de Joan Mañé, que acabem de sentir, i la del casteller vallenc que li donà la lliçó magistral de castells. És a dir, el periodista va fer com els alumnes de Ferdinand de Saussure que, a partir dels seus apunts, van publicar un llibre amb les lliçons del mestre.

Comparant les dues cartes, podem observar com Joan Mañé va aprendre alguns conceptes de tècnica castellera. Per exemple la diferència entre “torres” i “castells”: A la crònica de l’any 1852, parla cinc vegades dels castells en general i els anomena “castells” o “torres” de manera indiferent. A més de les “torres de ocho empezando por la cúspide”, que ja hem citat, hi trobem “los castells ó torres son lo que para los andaluces las corridas de toros”, “los de Valls no pueden hacer un castell por entero”, “el primer cuerpo de la torre” i “castillos de cinco pilares”.

En canvi, a la crònica de 1853, parla 15 vegades dels castells en general i utilitza sempre la paraula “castells” (majoritàriament en plural), però mai “torre”. El mateix text ens explica que els castells s’assemblen “á un campanario ó torre de iglesia, por lo cual algunos lo traducen con esta última palabra. No le doy yo esta traducción porque torre es una especie del género castell”. És a dir, es pot utilitzar la paraula “torre” com a sinònim de “dos” però no per a parlar dels castells en general. Creiem que, quan diu “No le doy yo esta traducción” el que parla, en realitat, és el casteller. Per cert que, d’acord amb aquest argument, en anglès hauríem de dir “human castles” i no pas “human towers”.

Fixem-nos atentament en el fragment de la carta de 1853 on es recull la lliçó magistral de castells. Després d’explicar què és un pilar, diu: “Este año se ha visto aquí el prodigioso fenómeno de andar catorce pasos los espadats de siete, con forros ”. Certament, un pilar de 7 amb folre caminant devia ser un autèntic prodigi, però creiem que realment es va fer perquè, en aquest fragment, és el casteller qui parla i diu clarament “este año” i “aquí”.
Després, explica què és una torre (o dos) i diu: “este año la hemos visto de 8, servan peus de tersos”. També podem suposar que aquell any es va fer el 2 de 8 amb folre, perquè la frase està en primera persona i en pretèrit perfet, temps que indica un passat recent. Aquest detall ens permet saber que l’entrevista es va produir després de l’actuació i no abans.

Seguint un ordre ben planificat, es parla del castell o 3: “el año pasado se hizo una vez el de nueve y este año se ha logrado hacerlo siempre que se ha intentado” i, successivament, “Este año se han hecho, por segunda vez solamente, los cuatro pilares de 9”; “y, por primera vez, los cinco pilares de 8”. Podem creure, per analogia, que tots aquests castells es van veure aquell any a Torredembarra, però no n’estem segurs, perquè aquestes últimes frases són impersonals i poc concretes. El casteller vallenc va il·lustrar la teoria amb exemples de castells aixecats aquell dia, però també amb castells assolits en altres diades, fins i tot de l’any anterior.

Soler (2004, 36) creu que “no ens trobem davant una crònica d’una actuació o actuacions concretes, sinó més aviat davant un reportatge pensat per a un lector desconeixedor dels castells”. Efectivament: el casteller vallenc va donar molta informació a Joan Mañé, però aquest periodista, pensant en tota la gent que no coneixia els castells, volia explicar la teoria dels castells, no pas fer la crònica d’aquella actuació.

Conclusions 

Aquestes cartes són dos documents extraordinaris per a conèixer l’inici de la primera època d’or dels castells;

Estan escrites amb el mateix punt de vista, cosa que indica que foren escrites pel mateix autor;
Joan Mañé considerava els castells com una tradició d’àmbit local o comarcal i en va donar una visió positiva;
Joan Mañé no es va posicionar a favor de cap de les colles, possiblement perquè volia mantenir la seva imparcialitat;
La primera crònica, de 1852, mostra un nivell bastant limitat de coneixement de la tècnica castellera;
L’any 1853, Mañé va entrevistar un casteller de Valls, després de l’actuació;
El casteller li va donar una lliçó magistral de tècnica castellera, amb la teoria ordenada de forma lògica i amb exemples de castells fets poc temps abans;
Joan Mañé va escriure un reportatge destinat al públic que no coneixia els castells.


Bibliografia
Artís, A (1978) Les nostres coses. Barcelona: HMB
Ballester, F (1920) “Els Xiquets de Valls”. A: Quaderns d’Estudi. Barcelona: Mancomunitat
Bargalló Valls, J (1988) La festa major de Torredembarra a la segona meitat del segle XIX Torredembarra, CE Sinibald de Mas
Bargalló Valls, J i R Flores (1992) “El cicle de Santa Rosalia a Torredembarra (1) el seguici popular (1850-1925)”. A: Els balls parlats a la Catalunya nova Tarragona: El Mèdol (“l’Agulla” 11)
Bargalló Valls, J D Morlà i G Recasens (2018) Torredembarra, tres segles de castells: (1771-2018) Valls: Cossetània (“l’Aixecador” 29)
Bertran, J (2019) Breu història dels castells i la muixeranga als Països Catalans. Lleida: Pagès
Blasi, F (1997) Els castells dels Xiquets de Valls. Valls: Cossetània (“l’Aixecador” 1) (3 edició)
Bofarull, J (2007) L’origen dels castells Valls: Cossetània (“l’Aixecador” 16)
Bofarull, J (2011) “Primers passos dels folres”. A: Castells, 40, 31-33
Bou, J (1998) “Visió d’un espectador de luxe: Joan Mañé i els castellers”. A: Kesse, Tarragona, 27, 19-21
Bou, J (2002) Correspondència entre Benet de Llanza i Joan Mañé i Flaquer Barcelona: Curial i Abadia de Montserrat
Bové, F (1990) El Penedès: folklore dels balls, danses i comparses populars. Vilafranca: Vilatana
Brotons, X (1995) Castells i castellers: guia completa del món casteller. Barcelona: Lynx
Casteñeda, J (2017) “Els castells «nets» polèmics del segle XIX”. A: Enciclopèdia Castellera, volum I, 126-131. Valls: Cossetània.
Català, P (1952) “Un documento interesante”. A: Cultura Valls, AAEET
Català, P (1979-1981) Món casteller Barcelona: Dalmau (2 volums)
Climent (2013) Els primers castellers (1813-1851) Barcelona: Farell
Ferrando, P (1997a) “El tres de nou sense folre del segle passat, mite o realitat?” El Punt, 24 de gener
Ferrando, P (1997b) “Canvis i evolució del pom de dalt als castells (1)” El Punt, 4 de juliol
Ferrando, P (2017) “La Primera Època d’Or”. A: Enciclopèdia castellera, I 70-157. Valls, Cossetània.
Flores, R (1990) “El seguici popular a la Festa Major de Sta. Rosalia del s. XIX”. A: Torredembarra: Butlletí Municipal 18, 23-27
Macías, JR (1991) “Els primers castellers tarragonins (2)”. A: L’Espiridió 28, 16-17
Maragall, J (2017) Joan Mañé i Flaquer: periodista i escriptor (Torredembarra 1823 – Barcelona 1901). Torredembarra: Ajuntament
Miralles, E (1981) Fem pinya! Els castells, símbol i expressió del nostre poble. Barcelona, Diàfora
Morant, J (1976) Història dels castells: Tarragona i les comarques castelleres.+++ Tarragona: Patronat Municipal de Castells
Ors, E (1916) “Pindàrica tercera en honor d’Isidre del Rabassó” a Glossari 1916 (1992:228)
Pavlovsky, I (1989) Un rus a Catalunya Barcelona: El Llamp Col. L’Aplec, p. 97 (Publicat en rus el 1889)
Solé, F (2001) “La festa de Santa Rosalia a Torredembarra”. A: Dies de llum i festa Tarragona: El Mèdol
Soler, G (2004) El periodisme casteller: un cas d’identitat Tarragona: Arola
Solsona, Ll (2010) Geni casteller: Articles de recerca històrica castellera Valls: Cossetània (“l’Aixecador”, 19)
Suárez, S (1998) Castells i televisió: La construcció mediàtica del fet casteller. Valls: Cossetània (“l’Aixecador”, 2)
Torras, J (1981) La tradició catalana. Barcelona: Edicions 62 (primera edició: 1892)
Trenchs, M (1989) Miscel·lània castellera: Anys 1850-1900 Valls: Ràdio Capital de l’Alt Camp
Vidal, C (1895) Costums tipicas de la ciutat de Valls Ferrol: R. Pita
Virgili (1972-1978) Eneida Barcelona: Fundació Bernat Metge (IV volums)

Diaris
Diario de Barcelona (1852-1853)
Diari Català (1880)
El Globo (1883)
La Vanguardia (1923)

Internet
Bargalló, G (2015a) “El pilar de set amb folre que va caminar catorze passes”. A:
Bargalló, G (2015b) “Quan els castellers aixecaven per sota el 2 de 8”. A:
Bofarull, J (2010) “El concepte de quocient de càrrega”
Bofarull, J (2020) “Josep Anselm Clavé i els Xiquets de Valls”
Milá, E (2005) “¿Hay que prohibir los “toros” o los “castellers?”
Morlà, D (2012) “160 anys del tres de nou net a la Torre” publicat a: . Actualment no consultable, cedit pel seu autor.

Publicitat

FER UN COMENTARI

Please enter your comment!
Please enter your name here

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.