Els primers castells 'en color' són vilafranquins

25.02.2014 09:48h

Eloi Miralles | Autor del llibre ‘Castellers de Vilafranca. Volum I’

Esteve Bou va captar, el 1950, les primeres imatges en les quals es distingeix el color rosat primigeni de la colla

[dropcap]L[/dropcap]a recent aparició del primer volum de la història dels Castellers de Vilafranca em va permetre desempolsar, ja fa uns mesos, unes velles fotografies que havien estat zelosament guardades al calaix dels records castellers, la importància de les quals rau en el fet que són els primers clixés que reporten fotografies de castells en color de tota la història. El format és el de diapositiva i a les imatges s’aprecia clarament el color rosat que fou el propi de la colla en els seus inicis, des de les acaballes de la temporada del 1948 fins a la temporal dissolució d’aquella, després de la diada de Sant Raimon del 1956. Van ser captades, les primeres, a la masia de Cal Cassanyes –propietat de l’Oriol Rossell, fundador dels Castellers de Vilafranca–, prop de Sant Marçal, i les que resten de la sèrie, el dia 31 d’agost, a la plaça de la Vila de Vilafranca. De totes aquestes fotografies, d’acord amb el seu propietari, en vaig fer fer còpia puntual per tal d’assegurar que no es perdessin, atesa la seva vàlua inqüestionable.

Una càmera que va venir d’Amèrica

L’autor del reportatge fotogràfic fou el penedesenc Esteve Bou i Mestre –l’avi patern del nostre diligent company casteller Francesc Bou–, nascut al Pujol de Sant Pau d’Ordal i que, un cop casat, va anar a viure al vilafranquí carrer de la Paloma; això no li impediria, tanmateix, en aquells anys, poder desplaçar-se cada dia, amb moto, fins a Cal Cassanyes, on exercia les funcions de capatàs de la finca. Les fotos van ser preses amb una petita càmera –una Kodak Retina II– que li havia portat de les Amèriques, degudament carregada amb un rodet de diapos, el seu germà bessó, també de nom Francesc, que vivia a El Salvador; una seqüència inicial de mitja dotzena fou feta a l’esmentada masia el 29 de maig del 1950, dia en el qual se celebrava el II Aplec de San Marsal de Castellet, el dilluns de la Segona Pasqua; les quatre últimes, com ja s’ha dit, recullen part de l’actuació festamajorenca del dia de Sant Ramon: 4 de 7, 3 de 7 i torre de 6 (d’aquesta, n’hi ha dues d’instantànies; la segona capta el moment que l’Antolín Giménez feia la figuereta, malgrat que no es veu amb les cames dretes, i penso que aquest fet deuria impedir a l’Esteve de retratar també el pilar de 5 al balcó, en haver-se exhaurit el rodet). Gairebé totes les imatges del pati de la casa dels Rossell han estat publicades al volum I de la nostra història –a les pàgines 252, 254, 256 i 257, a més de la que es pot veure parcialment a la columna vermella que segueix la pàgina 280, amb l’Antolín, el Gimenall i el Garcelló (aquesta la podeu veure també, amb millor resolució, a EL FIGAROT, número 42, pàgina 12)–; la que falta és la que avui acompanya aquest escrit. I també són al llibre –pàgines 257 a 261– les del tercer dia de la Festa Major del mateix any, que també publiquem ara i aquí.

Vuit anys d’avantatge

Una altra singularitat d’aquest aplec fotogràfic ve donada pel fet que és, de llarg, el més primigeni que coneixem de tots els que han fet report dels castells, torres i pilars de les diferents colles del món casteller. Sense anar més lluny, la fotografia en color d’un castell vallenc més antiga que s’ha publicat, si no es demostra el contrari, és la d’un 4 de 7, de la Colla Vella dels Xiquets de Valls, davant l’Atòmium, a l’Expo de Brussel.les de l’any 1958; la vaig incloure, el 1981, a Fem pinya! (pàgina 42) i és també una diapositiva, una còpia de la qual me la va proporcionar un fotògraf que hi havia a Valls, Bonaventura Bonsoms i Roé, que més tard es va establir a Tarragona.

A més, encara caldria puntualitzar que hi ha unes altres tres imatges que també són anteriors a aquesta última i que són igualment vilafranquines, tot i que amb els castellers lluint ja les camises verdes; la primera reporta un 3 de 6 aixecat al parc Tívoli vilafranquí, segurament com a prova del 3 de 7, per les Fires de Maig del 1957 (segona sortida dels Verds), concretament el diumenge, dia 19; la segona registra precisament la caiguda d’aquest darrer castell, davant del monument a Milà i Fontanals, i la tercera, tal volta la més interessant, és la d’una torre de 6 plantada també a la nostra Rambla de Sant Francesc, en el mateix indret i en la mateixa data. Les va impressionar Josep Galofrè i Tomàs, pare i avi de castellers –Josep, Lluís i Josep jr.– i la història és bastant semblant a la dels Bou, atès que, en aquest cas, la càmera –una Rolleicord– l’havia portat des de Caracas (Veneçuela) on residia, un cunyat seu, el també vilafranquí i professor Pere Grases i Gonzàlez, tot i que l’havia comprada a Alemanya en ocasió d’un viatge anterior.

Article publicat a la revista ‘El Figarot’ número 44, febrer de 2014.