Des del seu origen a finals del segle XVIII i principis del XIX, els castells van viure durant pràcticament un segle una evolució progressiva culminada en l’anomenada Primera Època d’Or dels castells, aproximadament entre 1851 i 1893. Tot i les epidèmies i les guerres carlines que van aturar l’activitat en alguns moments de la centúria, els castells no van desaparèixer i van continuar en creixement amb noves i cada vegada més altes construccions. En aquesta primera etapa esplendorosa s’assoliren construccions de gran magnitud:
El dia de la Mercè del 1851 s’assoleix a Tarragona el primer castell de 9 pisos, segurament un 3de9 amb folre per part de la Colla dels Menestrals dels Xiquets de Valls, també coneguda com la Roser. Primer haurien carregat la construcció i immediatament després l’haurien tornat a intentar descarregant-lo. Dos anys després, el 1853, s’assoleixen els primers 4 de 9 amb folre.
El 1858 hi ha notícies d’una gran gesta castellera, el pilar de 8 amb folre i manilles, carregat a Vallmoll el 19 d’agost. Cinc dies després, el 24 d’agost, s’hauria completat el mateix espadat a Alió. El primer hauria estat coronat per la colla dels Menestrals-Roser i el segon completat pels Pagesos-Muixerra.
Durant els anys 60 i 70 del s. XIX, les dues colles vallenques visqueren un moment d’esplendor i assoliren castells de 9 en diverses poblacions del Camp de Tarragona i del Penedès, tan el 3de9 com el 4de9 amb folre, a més d’altres construccions meritòries com el 5de8, el pilar de 7 i el 2de8 folrats. El 1878 es completà el pilar de 8 amb folre i manilles a Tarragona (Nova i Vella) i Altafulla (Vella). El 1881 es descarregava el 4de9 sense folre per Santa Tecla a Tarragona, per part de la Colla Vella. El mateix dia la Colla Nova podria haver descarregat un 3de9 amb solament sis castellers al folre. El 1883 es descarregava el 5de9 amb folre per Santa Úrsula per part de la Colla Vella i probablement carregava la Colla Nova.
El 1893 es completava al Vendrell l’últim castell de 9 d’aquesta primera època gloriosa. No se’n tornaria a assolir cap fins pràcticament un segle després, per la Santa Úrsula del 1981.
Pel dubte queda si alguns castells nets com el 3 de 9, el 2 de 8 o el pilar de 7 van assolir-se durant aquest període gloriós, ja que algunes cròniques de l’època així ho deixen intuir, tot i que sense aclarir-ho del tot.
La historiografia castellera coincideix en anomenar Decadència al període de tres dècades que va del 1894 al 1925, i els registres castellers documentats de tota aquesta època així ho corroboren. Durant la última dècada del s. XIX i inicis del s. XX es produí una davallada molt accentuada en el nivell, així com la desaparició de moltes petites colles castelleres existents al Camp de Tarragona i el Penedès que havien actuat les dècades anteriors. Ja a la dècada de 1890, el 4de8, el pilar de 6 o el 2de7 esdevingueren els sostres castellers. Així, veiem com en molt pocs anys s’havia passat de fer castells de 9 i alguns de superiors com el pilar de 8 amb folre i manilles, el 3de8 aixecat per sota, el 5de9 amb folre i el 4de9 sense folre, a fer el 4de8 en molt comptades ocasions. El 1903 es descarregà l’últim 4de8 del període. L’any després s’assoliren els últims pilars de 6. I el 1908 a Vilafranca es va veure l’últim 4de8 carregat de la Decadència.
A partir d’aquí començà la llarga travessia del desert. De carro gros no se’n carregaria cap més fins l’agost del 1932 a l’Arboç per part de la Colla Vella, i no es descarregaria fins l’any següent per Sant Fèlix i per part de la Colla Nova. Va haver de passar un quart de segle per tornar a veure un castell de 8 carregat, i trenta anys per tornar-lo a descarregar.
Un escrit d’Indaleci Castells, alcalde de Valls entre 1906 i 1909, a la Crónica de Valls del 26 de febrer del 1911 il·lustrava perfectament la crisi del fet casteller: «Ha llegado ya el momento de plantear el siguinte dilema: ó se devuelve als castells su pujanza antigua, ó se suprimen de nuestras fiestas. Lo peor es que veamos el espectáculo de su decadencia, languideciendo por nuestras calles, como restos sin estima de una institución gloriosa.»
En aquestes tres dècades de decadència solament van sobreviure les colles dels Xiquets de Valls, tot i que també van patir una reculada molt important fins ben entrada la dècada de 1920. Paral·lelament a la desaparició de colles i al descens progressiu del nivell casteller, també desaparegueren la majoria d’actuacions que al llarg del segle XIX s’havien convertit en tradicionals i que ara deixaven d’existir. Com explica Pere Ferrando: «…més d’una temporada els castells de sis constituïren les màximes fites assolides. Ara sí, moltes places on era costum veure el Xiquets de Valls prescindien de la seva presència»
La plaga de la fil·loxera jugà un paper destacat en aquest declivi i crisi. Podem situar la penetració d’aquesta plaga a l’àrea del Penedès vora els anys 1886 i 1887 i s’escampà pel Camp de Tarragona poc després. La complicada situació econòmica que se’n derivà provocà de retruc que molts pobles no poguessin contractar als Xiquets de Valls, ja que aquests cobraven per fer les seves actuacions i solien participar de les festes de cada municipi durant dos o tres dies.
Al mateix temps, es produí una important migració de jovent de les àrees rurals del Camp de Tarragona cap a Barcelona i rodalies en busca de noves oportunitats sorgides de la industrialització, procés que s’accelerà a partir del gener del 1883 amb la connexió per ferrocarril de Valls a Barcelona, desembocant en un descens demogràfic molt considerable. Cal sumar-hi també, noves activitats lúdiques i festives, importades d’altres contrades (molt especialment les sardanes), així com l’aparició de nous esports com el futbol, o el ciclisme, que prengueren molt protagonisme i provocaren una transformació de com es vivien les festes. A tall d’exemple, Josep Bargalló en la seva obra dedicada a la història dels Xiquets de Tarragona, explica que l’any 1907 hi hagué polèmica a la ciutat perquè per Sant Magí hi havia hagut sardanes però no castells. Que en els deu/quinze anys següents pràcticament no hi haguessin castells en una ciutat com Tarragona -que havia vist els primers castells de 9 de la història i havia esdevingut una plaça de primera magnitud durant tota la Primera Època d’Or- era prou significatiu de la trista realitat del moment. Tot plegat, doncs, es traduí en una manca d’efectius i actuacions molt important, fet que frenà el món casteller fins a pràcticament fer-lo desaparèixer.
L’any 1921 va ser un any nefast pel què fa a les actuacions castelleres ja que no n’hi va haver ni tan sols a Valls per Sant Joan, ni tampoc a Tarragona per Sant Magí i Santa Tecla. A Vilafranca del Penedès, per Sant Fèlix, no contractaren a les colles de Valls com solien fer habitualment, i van ser alguns vilafranquins qui espontàniament van improvisar algunes construccions. Així, algunes de les diades castelleres més importants i habituals del calendari casteller desaparegueren del programa de les festes majors de l’anomenada Zona Tradicional. Tot i així, aquell estiu hi trobem alguna actuació curiosa i gens habitual com la que realitzà la Colla Nova de l’Escolà a Vic, a principis de juliol.
Els anys centrals de la dècada de 1920 certificaren que els castells estaven en perill de mort. La situació era crítica. Els castells bàsics de 7, el 3de7 i el 4de7, a més del pilar de 5, foren els sostres castellers per les dues colles existents, la Nova i la Vella, senyal inequívoc del llarg retrocés viscut. En la majoria de places on van actuar s’hagueren de conformar en fer construccions de 6.
1926: l’inici de la Renaixença
L’any 1926, però, finalitzà amb brots verds que marcarien l’inici de la recuperació i del període que s’ha anomenat com la Renaixença castellera. Fins a l’esclat de la Guerra Civil espanyola deu anys després, els castells visqueren una dècada de revitalització, recuperant-se poc a poc el nivell, tot i que sense arribar a les grans gestes de la Primera Època d’Or. El més important d’aquesta etapa -a part de la recuperació dels castells de 8 i gamma alta de 7- fou la revifalla anímica, el reconeixement popular, l’augment de la presència castellera en moltes places tradicionals on havien desaparegut… En definitiva, els castells ressorgiren, recuperant la visibilitat i l’interès que havien perdut pràcticament del tot uns anys abans.
La tardor d’aquell any 1926 aparegueren dues noves colles castelleres que suposaren un impuls fonamental, nascudes en dues poblacions de llarga tradició castellera: els Xiquets de Tarragona i els Nens del Vendrell. A Valls la dualitat castellera desaparegué i fins el 1929 hi hagué una sola colla unificada. Les dues colles nounades provocaren un canvi de mentalitat. Del desencís per la decadència a l’alegria per tornar a veure castells. A més, algunes places tradicionals on feia anys que havien deixat de contractar les colles vallenques, com l’Arboç, Torredembarra o Igualada, ara començaren a recuperar-les en els actes de les seves festes majors. A la pròpia Torredembarra hi reaparegueren esporàdicament la colla local dels Xiquets de la Torre. S’hi sumava també una recuperació econòmica del món agrícola del Camp de Tarragona i el Penedès.
Els canvis socials i en els models festius viscuts a Catalunya en aquells anys suposaren una nova consciència col·lectiva i una posada en valor dels costums i tradicions locals. Tal i com explica Xavier Güell: «El canvi de rumb, en definitiva, la millor estrella dels castells a partir de la Renaixença, doncs, va sorgir per la presa de consciència, ni que fos inconscientment, del jovent i de part de la societat de la significació patrimonial dels castells com a emissaris d’identitat local o nacional. Això també va visualitzar-se perquè es començaven a traspassar els encotillaments socials antics, és a dir, perquè joves de cercles socials que fins aleshores n’havien restat al marge per norma, també concorrien a les pinyes. La conceptualització d’esport dels castells d’ençà del tombant dels segles XIX i XX -d’aleshores també parteix l’extensió de la noció contemporània dels esports- va tenir-hi molt a veure.»
La colla dels Nens del Vendrell es dividí en dues agrupacions l’any següent, el 1927, anomenades els Mirons i els Caneles, prenent el nom dels seus caps de colla. Fins i tot coexistiren tres colles vendrellenques entre 1932 i 1934. A Tarragona la dualitat castellera també tornà el 1931 amb una Colla Vella i una Colla Nova talment com havia succeït al segle anterior. Les dues colles vallenques que s’havien unit en una sola, el 1929 tornaven a separar-se. Així, podem observar com aquells anys finals de la dècada dels 20 i principis dels 30 el fet casteller visqué una revitalització, apareixent noves colles, amb més gent fent castells, i la pròpia rivalitat ciutadana amb dues o tres colles al mateix municipi incentivaren el creixement i recuperació d’estructures que feia anys que no es veien. Els castells de 7 que havien decaigut en nombre ara començaven a sovintejar i les noves colles nascudes feia poc hi arribarien en poc temps.
La proclamació de la República i la recuperació de cert autogovern català a partir del 1931 també suposà un impuls fonamental per la cultura catalana. Durant aquells primers anys de la dècada, les actuacions augmentaren en nombre i totes les colles anaven millorant el seu nivell de forma progressiva. La Colla Vella dels Xiquets de Valls fou pionera en recuperar les estructures de la gamma alta de 7 i el 4de8, seguida de molt a prop de la Colla Nova dels Xiquets de Valls. També les colles vendrellenques veieren millorar el seu nivell situant-se a poca distància de les vallenques.
El 1932 fou un any molt destacat en el qual es recuperaren el 4de8 carregat i el 2de7, castells que feia dècades que no es veien a cap plaça i que exemplificaven la nova vitalitat castellera.
Culminant aquest procés de creixement del nivell, expansió territorial i popularitat recuperada, es celebrà el primer Concurs de Castells de Tarragona a la plaça de braus, guanyat per la Colla Vella els Xiquets de Valls, i l’any següent es repetí guanyant-lo la Colla Nova dels Xiquets de Valls. Aquells dos concursos foren un gran èxit, despertaren una enorme expectació a les contrades tradicionals i suposaren un impuls per a la recuperació de la tradició. Uns dies abans de la celebració del Concurs del 1932, al Diari de Tarragona publicaven un article prou il·lustratiu de l’efervescència que estava vivint el fet casteller en aquelles dates i que començava així:
«No es parla d’altra cosa arreu de la ciutat, que del proper concurs de castellers que tindrà lloc el dia 24, a la tarda, a la nostra plaça de braus. L’expectació és gran a Tarragona, però ho és més encara als pobles de les comarques veïnes on l’afició castellera ha arribat ara a un punt, que voreja ja la passió i en certs moments el deliri.»
Entre vuit i deu mil persones veieren el Concurs en directe (celebrat el 2 d’octubre i no el 24 de setembre com havia dit el Diari de Tarragona), senyal inequívoc de l’expectació i interès que havia generat el certamen, tot i comptar només amb quatre colles participants: les dues de Valls i les dues de Tarragona. Les colles vendrellenques finalment no hi assistiren en mostra de protesta i solidaritat per l’empresonament del dirigent rabassaire Pau Padró.
Vist l’èxit de la primera convocatòria, l’any següent s’organitzà una segona edició del Concurs que va introduir algunes novetats prou destacades com l’establiment d’unes bases completes amb les puntuacions dels castells i altres normes com un màxim de 150 castellers per colla, la uniformització en el color de les camises, la prohibició d’ajudar a les altres colles o l’haver de realitzar cinc castells diferents. A més, per guanyar s’havia d’almenys carregar el 4de8 o el pilar de 6. Aquestes bases, però, no van agradar a la Colla Vella dels Xiquets de Valls, vigent campiona, i va declinar participar-hi. El segon Concurs tarragoní fou guanyat per la Colla Nova vallenca que, entre d’altres, descarregà el 4de8 i el 2de7. Ningú havia aconseguit ajuntar i descarregar aquests dos castells en una mateixa actuació des de feia tres dècades.
Ja per acabar, i per il·lustrar aquest creixement progressiu, algunes efemèrides castelleres que evidencien la recuperació del nivell casteller d’aquells anys de Renaixença i que, malauradament, quedaren estroncats pel cop d’estat feixista que inicià la Guerra Civil el juliol del 1936:
1926
Per Santa Anna al Vendrell, la Colla Nova vallenca toca fons amb una actuació desastrosa: i4de7, i3de7, i2de6 i sortint de plaça només amb el pilar de 5. A Tarragona per Santa Tecla fan aparició els Xiquets de Tarragona descarregant el 3de6, el 4de6, el 2de5 i el pilar de 4. Tres setmanes després, fan aparició els Nens del Vendrell assolint la mateixa actuació.
1927
A principis de febrer els Nens del Vendrell assolien ja el 2de6. L’agost del mateix any descarregaven el pilar de 5 per sota.
A finals d’agost, a Igualada, els Xiquets de Tarragona descarreguen el 4de7, el 2de6 i el pilar de 5.
A mitjans d’octubre, al Vendrell, apareixia la colla dels Caneles i començava la dualitat castellera a la capital del Baix Penedès.
Per Santa Úrsula, a Valls, la colla unificada feia un intent desmuntat de 4de7 amb el pialr, construcció que des del 1921 no s’havia intentat.
1928
El juliol, al Vendrell, la colla dels Caneles descarrega ja el 2de6.
Els Xiquets de Valls passegen amb regularitat castells com el 4de7, 3de7, 2de6, 3de6pb, pilar de 5 i algun 5de6.
1929
Per Santa Tecla, els Xiquets tarragonins completen el seu primer 4de7.
A l’octubre, al Vendrell, els Nens completen el 4de7 i els Caneles carreguen el 3de7.
1930
Per Sant Joan torna la dualitat castellera a Valls amb la Colla Vella i la Colla Nova. Ambdues colles descarreguen el 4de7, el 2de6 i el pilar de 5. La Vella també descarrega el 3de7.
A Vilafranca per Sant Fèlix la Colla Vella descarrega el 4de7 amb el pilar. El torna a assolir dos mesos després per Santa Úrsula.
Per Santa Tecla els Xiquets de Tarragona completen el 3de7, 4de7, 2de6 i carreguen el pilar de 5.
A l’octubre els Nens del Vendrell completen el 3de7 i el 4de7 i intenten per primera vegada el 2de7. Els Caneles descarreguen el 3de7.
1931
A l’actuació de les Decennals d’aquell any les dues colles vallenques descarreguen ja el 4de7 i el 3de7. La Colla Vella descarrega també el 4de7p. Ambdues colles intenten sense èxit el 5de7.
Per Sant Joan les dues colles vallenques completen el 4de7 amb el pilar.
A la festa major de l’Arboç, a finals d’agost, la Colla Vella completa el 5de7. La Colla Nova l’intenta sense èxit. Ambdues colles vallenques completen el 4de7 amb el pilar.
Una setmana després, a Vilafranca per Sant Fèlix, la Colla Vella repeteix el 5de7, i els Nens del Vendrell també l’intenten però sense èxit.
Per Santa Tecla, a Tarragona, ja hi ha dues colles locals, la Vella i la Nova.
A l’octubre, els Nens tornen a intentar sense èxit el 2de7. En aquella actuació hi actuen dues colles, els Nens del Vendrell i Nens del Vendrell-Colla del Ganso. Aquesta última assoleix el 3de7, el 4de7, el 2de6, el 3de6ps i el pilar de 5.
1932
A l’abril, pel primer aniversari de la proclamació de la República, les dues colles de Valls assoleixen el 4de7p. La Colla Vella, a més, carrega el 5de7.
Per Sant Joan, la Colla Nova descarrega el seu primer 5de7.
El juliol, al Vendrell, actuen tres colles locals: Nens, Caneles i la Colla del Ganso. Nens i Caneles completen els seus primers 4de7p. La Colla del Ganso completa 3de7, 4de7, 2de6 i pilar de 5.
El 8 d’agost, a Vilanova i la Geltrú, la Colla Vella completa el 3de7 per baix (segurament el primer assolit des dels temps de la Primera Època d’Or) i el 5de7. A més, intenta sense èxit el 2de7.
Dos dies després, a Llorenç del Penedès, els Nens del Vendrell assoleixen el 5de7.
El 17 d’agost, la Colla Nova també completa el 3de7 per baix.
Finalment, aquell agost d’èxits culmina a la festa major de l’Arboç, el dia 28, on la Colla Vella carrega el 4de8, el primer coronat des del 1908. El mateix dia completen el 2de7, primer descarregat en més de trenta anys (probablement l’últim havia sigut del 1898). Hi afegeixen també el 3de7pb, signant així la millor actuació en més d’un quart de segle. El mateix dia la Colla Nova descarrega 3de7pb i 5de7.
Per Sant Fèlix, la Colla Vella intenta dues vegades sense èxit el 4de8, però torna a descarregar el 2de7 i el 3de7pb.
El 4 de setembre, els Nens del Vendrell intenten sense èxit el 4de8 i el 3de7pb a Torredembarra.
Per Santa Tecla a Tarragona actuen dues colles locals, Colla Vella dels Xiquets de Tarragona i Colla Nova dels Xiquets de Tarragona. Ambdues assoleixen 3de7 i 4de7.
El 2 d’octubre es celebra el Concurs de Castells a la plaça de braus de Tarragona. Hi actuen les dues colles de Valls i les dues de Tarragona. El concurs és guanyat per la Colla Vella dels Xiquets de Valls gràcies al 2de7, 5de7 i 3de7pb descarregats. La Colla Nova dels Xiquets de Valls intentà dues vegades el 4de8, sense arribar a coronar-lo.
Per Santa Úrsula la Colla Vella vallenca fa i2de7, i4de8, 2i3de7pb… Una actuació ambiciosa però amb resultat desastrós… Però per la posteritat queda el fet de fer també un intent de pilar de 6.
1933
Per Sant Joan, les dues colles vallenques intenten sense èxit el 4de8. La Colla Vella torna a intentar el pilar de 6.
A Vilanova i la Geltrú, a principis d’agost, els Nens del Vendrell també s’atreveixen amb el 4de8 i el 2de7, tot i que no en carreguen cap dels dos. Tampoc la Colla Nova vallenca se’n surt amb el 4de8 però si que completa el 2de7, 3de7pb i 5de7.
A l’Arboç, a finals d’agost, la Colla Nova dels Xiquets de Valls carrega el seu primer 4de8. El mateix dia la Colla Vella dels Xiquets de Valls en fa també un nou intent, i torna a provar sense èxit el pilar de 6.
Per Sant Fèlix, finalment, la Colla Nova dels Xiquets de Valls descarrega el 4de8, primer carro gros completat des de feia trenta anys. La setmana següent, a la Pobla de Montornès, la mateixa Colla Nova el torna a completar.
A finals de setembre, per la Mercè, es celebra el segon Concurs de Castells de Tarragona, guanyat per la Colla Nova vallenca al descarregar novament el 4de8, a més del 2de7, 3de7ps, 5de7, 4de7p… Els Nens del Vendrell queden en segona posició al descarregar el 2de7, 3de7pb, 5de7 i 4de7p.
1934
A l’Arboç la Colla Nova vallenca torna a descarregar el 4de8.
Per la festa major de Vilafranca, la Colla Nova descarrega el 4de8, el 2de7, el 5de7 i el pilar de 5 per Sant Fèlix. L’endemà, Sant Ramon, la mateixa colla faria un intent de pilar de 6 que portaria polèmica ja que va anar tan lluny que molts el van donar per carregat tot i no quedar clar si l’enxaneta havia arribat a col·locar els dos peus.
A Torredembarra, el 4 de setembre, la mateixa Colla Nova signa una nova gesta al carregar el 3de8, primer coronat al s.XX i fent a més el 4de8, el 2de7 i el 3de7pb, aconseguint així la millor actuació en pràcticament quatre dècades.
Cinc dies després, a Montblanc, la Colla Vella dels Xiquets de Valls descarrega el seu primer 4de8 de la Renaixença. El mateix dia intenten sense èxit el 3de8, el 2de7 i el 3de7pb.
A inicis d’octubre, al barri d’Hostafrancs, uns Xiquets de Barcelona completen el pilar de 4.
1935
Per Sant Fèlix, els Nens del Vendrell carreguen el seu primer 4de8 i intenten sense èxit el pilar de 6.
A Torredembarra a principis de setembre la Colla Nova dels Xiquets de Valls, torna a coronar el 3de8.
Per Santa Tecla, la Colla Vella tarragonina intenta el 4de8 sense arribar a carregar-lo. Tot i així signen la seva millor actuació descarregant el 2de7, el 3de7pb, el 4de7p i el 5de7, a més del pilar de 5.
1936
A l’abril la Colla Nova vallenca ja descarrega en dues ocasions el 4de8.
Els Mirons del Vendrell assoleixen el 5de7 durant el mes de maig.
El juny els Nens del Vendrell descarreguen el 2de7, 3de7ps, 5de7.
El 18 de juliol el cop d’estat feixista contra el govern legítim i democràtic de la República porta el país a la guerra civil i la projecció castellera dels últims anys queda frenada de cop. La Colla Nova havia de participar a la inauguració de l’Olimpíada Popular de Barcelona -que s’havia de fer el dia 19- i hi anava amb la intenció de fer-hi el 3de8 però ja no va poder arribar a la capital catalana.
