12.03.2014 09:45h
Carles Herèdia | Periodista i politòleg
@carlesheredia
Tercera i darrera entrega del dossier “Els anys difícils. De la Muixerra a la Colla Joves”
[dropcap]L[/dropcap]lorenç Fabra Español, Llorençó, va ser l’encarregat d’agafar les regnes de la Muixerra arran de la marxa de Fuguet. L’acompanyaven en la direcció de la colla dos castellers de soca-rel: en Ramón Pallarès Pons, Titanic, i en Rafael Parès Domenech. En el seu primer any complet al capdavant de la colla, el 1955, van tenir la difícil missió de recuperar alguns dels castellers que van aprofitar la marxa de l’antic cap de colla per a retirar-se. Això va ser clau per recuperar el quatre de vuit, un castell que es va poder completar a l’Arboç i carregar a Sant Fèlix i Santa Úrsula.
A l’any 56 va destacar la segona posició al Concurs de Castells de Tarragona, després d’un frec a frec amb els rivals vallencs. Seria l’any dels darrers castells de vuit, ja que al 1957 ja no se’n farien, i el nivell global de totes les colles, però especialment de la Muixerra, baixaria en picat. Aquella situació arribaria al límit l’any 1958, quan els mals resultats de la colla, amb el punt culminant de l’actuació de l’Arboç, la forçarien a plegar. El cansament dels seus dirigents i la poca renovació dels troncs, com ja havien apuntat, van ser fatals. La pressió de portar el nom de la Muixerra, la colla dels quatres de vuit, no va deixar fer en cap moment a l’agrupació el pas enrere convenient per a poder reforçar la colla a mitjà termini.
L’actuació de l’Arboç, però, va tenir el seu costat positiu, i és que a raó d’aquesta, els castellers arbocencs de la Muixerra van decidir crear els Minyons de l’Arboç. A partir d’aquí es va crear una relació d’ajuda mútua que va beneficiar les dues colles i que les feia compartir pinyes i places.
La inactivitat va durar poc, ja que el 1961, després d’un esmorzar convocat a Mas Miquel, la colla va tornar a l’activitat. Amb una estructura calcada, i amb Llorençó amb les forces renovades i al capdavant, carregaven, just un mes després, el dos de set per Santa Úrsula.
Les coses a Valls, però, havien canviat. La Muixerra ja no tenia el nom d’abans, ni la base i massa social de castellers i aficionats, ni encara menys el suport institucional. L’època on l’alcalde Fábregas es decantava per la Muixerra s’havia acabat, i les noves institucions vallenques no van posar les coses gens fàcils a la colla reorganitzada. A més, la influència de la colla rival havia augmentat exponencialment a la ciutat, i la mentalitat dominant era la de tenir una sola colla competint amb els rivals vendrellencs. Així doncs, van començar uns anys que molts veterans de la Muixerra encara recorden amb por, on les pressions, els boicots i les intromissions en els terrenys laborals i personals del membres més destacats de la Muixerra van estar a l’ordre del dia.
La Muixerra ja era un rival dèbil, amb poca base social per a fer-hi front i amb unes dinàmiques hereves del passat que no ajudaven a renovar els troncs i crear il·lusió. Ho van intentar, però, amb dosos de set carregats, com el de Sant Joan del 1962, i forces intents de quatres de vuit. A Santa Úrsula del 1962 la Muixerra no va sortir per conflictes i pressions a la canalla, que van voler denunciar a l’Ajuntament.
Després d’un 1963 gens destacable, el 1964 es començaria amb il·lusió. L’entrada de dos xiquets amb talla, tiets del casteller Pere Rico, van fer veure a la colla possibilitats de fer el pilar de sis. Aquesta fal·lera va arribar al seu punt màxim al Concurs de Can Jorba. Després d’un “caixa o faixa” dels dirigents vermells, la colla hi va confiar cegament, amb un resultat de fracàs estrepitós. En un Concurs on, a més, s’impedia als castellers d’altres colles ajudar-se mútuament –mesura dirigida a la Muixerra i els Minyons de l’Arboç-, la Muixerra va acabar última amb tan sols un tres de set descarregat. L’ambient a Valls no era l’adient, i els castells no acompanyaven, motiu pel qual els castellers, molts embellits i cansats, van decidir plegar. El nom de la Muixerrapassaria a la història. I la colla? Això ja és una altre història.
En aquests anys d’inactivitat, el món casteller va fer un salt espectacular. Van reaparèixer els folres i els grans pilars, i la rivalitat Vella-Nens copaven tota l’atenció. El Concurs del 1970, guanyat pels Nens, va representar un punt d’inflexió. Els excastellers de la Muixerra, i els joves vinculats familiarment a aquesta, van trobar el moment idoni per reaparèixer. El vallenquisme monolític havia quedat tocat en aquella contesa i s’obrien les portes de bat a bat en un ambient general de canvi, de canvi social, polític i casteller.
Les converses als bars Orient i Tres Portes o entre els usuaris de la línia d’autobusos Travé ja feia temps que removien la necessitat de tornar a la dualitat vallenca. La cosa va agafar forma, però, just a la mateixa plaça de braus de Tarragona. Els antics castellers de la Muixerra allà presents, amb algun jove més, van posar fil a l’agulla en la necessitat de reorganitzar la colla amb un projecte nou mentre anaven al Vendrell a felicitar als guanyadors.
Així, es va crear un teixit social format per veterans de la Muixerra, amb predomini dels més joves, de joves que no havien anat a la Muixerra però hi tenien lligams familiars i de joves sense cap connexió amb el món casteller però amb ganes de regeneració i canvi. Tot això va germinar en l’esmorzar a la Fonda Bou del 10 d’octubre del 1970, on es reorganitzà la colla, encara sense nom.
Els que havien estat canalla de la Muixerra, com en Lluís Liron o l’Isaac Rubio, van ser els encarregats d’assajar la nova primera canalla, castellers ben coneguts avui en dia com els germans Gormaz o Güell, entre d’altres. Mentre s’anava creant aquesta base, la colla es topava amb impediments de tota mena. La data triada per a presentar-se públicament va ser la Candela de 1971. Les pressions que va rebre l’alcalde Galimany i la seva decisió, però, no van permetre que actuessin legalment. Així, mentre es feien castells a la plaça del Blat, es van haver d’estrenar actuant d’amagatotis per diferents carrers i places del poble, descarregant castells de sis.
Paral·lelament, la colla, per segon cop consecutiu, no va poder triar lliurement el seu nom. Els més veterans van desaconsellar posar el nom de Muixerra encara per la por del que havia passat el anys 60 i per evitar l’hostilitat del règim, metre que alhora es recomanava als excastellers de la Muixerra que tornessin a la colla paulatinament per evitar aquestes mateixes reaccions. El règim prohibia, doncs, cap nom anterior , inclòs el genèric Xiquets de Valls que ja havien portat i que els nous dirigents creien que era prou integrador per a ser el seu nou nom. Mentre Roman Galimany proposava noms com Colla de l’Alt Camp o Joventut de l’Alt Camp, dels representants vermells va sortir la idea de Joves Xiquets de Valls. Un nom que continuava sent Xiquets de Valls i, a més, incorporava el mot Joves, pràcticament sinònim de l’antic Nova. Naixia la Colla Joves Xiquets de Valls, que durant uns quants anys va haver de renegar dels seus orígens per a poder sobreviure. Ja arribarien temps millor i de més llibertat per a posar les coses al seu lloc, en aquell moment el més important per ells era tornar a sortir a plaça.
La Joves va néixer amb molta força i cap entrebanc va poder amb ella. La renovació, els aires de canvi, les noves idees, i aquells –més que necessaris- sis anys d’inactivitat, van crear un nou teixit, una nova composició social, que va vèncer les velles dinàmiques negatives sense renunciar, però, a la veterania. Amb la renovació per bandera, va començar una progressió castellera fulgurant. El 1971, amb l’Issac Rubio al capdavant, consolidaven els castells de set. El 1972, amb l’Andreu Montserrat, carregaven per Completes el dos de set i carregaven el quatre de vuit a Sant Fèlix. Per Santa Úrsula ja descarregaven el primer dos de set. Al 1974, de nou ambIsaac Rubio, cap de colla, i amb Ramon Benedicto, Creus, de president, dos antics castellers de la Muixerra, descarregaven per Firagost el primer tres de set aixecat per baix, un castell que seria clau en aquesta progressió.
El 1975 consolidaven aquest castell i el dos de set, i a la Bisbal descarregaven el primer quatre de vuit. L’any 1976 va servir per consolidar aquell quatre de vuit, carregar el tres de vuit per Sant Fèlix al primer intent i descarregar-lo a Santa Úrsula. Al 1978, amb Jordi Crusells al capdavant, es trencava una altre frontera carregant el primer cinc de vuit per Santa Úrsula, castell que es convertiria en la insígnia de la colla.
El 1979, amb Pau Nuet com a primer alcalde democràtic, es va repartir la plaça i el lloc d’actuació de cada colla igualitàriament, trencant amb l’arraconament de la Joves per part de les autoritats franquistes. La colla ho va celebrar portant per primer cop el pilar al balcó consistorial. Finalment, el millor premi per a aquesta brillant trajectòria va ser la victòria, amb el cinc de vuit carregat, en el primer Concurs de Castells de Tarragona de la democràcia. La colla, la Colla Joves, tornava a estar al capdavant del món casteller i a l’alçada dels seus millors anys, quan s’anomenava Colla Nova o la primerenca Muixerra. Un motiu d’orgull pels castellers més veterans, alguns dels quals, sense deixar de portar mai la camisa vermella, havien vist com el nom de la seva colla, la de sempre, canviava fins a quatre cops. Sense ells tampoc podem entendre la Joves d’avui en dia, si són on són, és gràcies a totes les persones i històries que hem intentat explicar en aquests tres articles. Esperem que hagi servit per dignificar la seva història i que aquesta no quedi en l’oblit.
