Digerir cinc hores de diada de Sant Fèlix requerirà dies, potser setmanes. Fins que la Diada Nacional i Santa Tecla no pessiguin, la ressaca s’allargarà. I les tertúlies i valoracions -les pròpies, les compartides, les públiques, les cara endins- tenen molta teca per tractar. Amb un colze a la barra i l’altre alçat tothom té veu i ocurrència. I al voltant de cada taula parada, encara més.
La diada més important de l’any venia anticipada per unes expectatives altíssimes i un cop a plaça es va poder comprovar que el preu de completar castellassos del màxim nivell segueix sent altíssim. Alhora els ‘nets’ van guanyar la partida als castells de 10, en aquesta eterna dicotomia que esperem que mai no es resolgui.
La diada va ser llarga i dura, però amb poca llenya. Obrir la panoràmica al complet, de banda a banda de la plaça i fins a quarts de sis de la tarda dimensiona de què va anar la cosa però alhora -qui vulgui, que miri hemeroteques- devem estar davant un dels 30 d’agost amb menys caigudes a la capital de la Vegueria Penedès. No és botí ni trofeu, però no té poca importància. Fem-ho constar.
Per com va anar i per la correlació de forces que deixa, aquest és un Sant Fèlix per tenir molt en compte. No s’ha d’elevar un sol cas a categoria, però els resultats són una sacsejada amb punts a l’escala de Richter. Pel que va anar bé, pel que no va anar i pel que va quedar a la recàmera i pot treure el cap d’ara endavant. Sant Fèlix fixa, és un parangó. Fa de referent i estímul. Sant Fèlix queda. I pot fer patxoca o mal d’orgull i esperit segons el color de la camisa que vesteixis.
Així els va anar a cadascuna.
La Joves, victòria neta
La Joves de Valls va fer una diada estratosfèrica, una oda preciosa als castells. La colla vola, literalment. Va propulsada. Li hem vist fer genialitats molts altres cops, amb aquella rebel·lia seva, però és que la Joves enguany és diferent. D’entrada, s’està mostrant infal·lible. Diables, sí. Però d’un vermell molt obrer, de jornada completa, un capital casteller enorme. El primer 4 de 9 sense folre el van tirar amunt com barroer, com poc polit. Sent els dominadors del mètode amb els castells nets, la sortida va ser com impròpia. L’esmena posterior, intel·ligentíssima. I dominar com estan fent els tres pastissos de pinya, folre i manilles els va retornar ràpidament al trampolí.
Després va venir el domini. La Joves són als castells nets el que les russes a la natació sincronitzada i ho van demostrar amb dues execucions exigents i imperatives. Especialment poc plàcid el 2 de 8, que era el factor diferencial i per tant duia les espatlles carregades amb el pes de decantar la diada. Aquell adjectiu d’indomable que algú va encolomar-li a ‘la bèstia’ està caducant. La bèstia cavalcada, van fer. I al darrera aquell pilar que sembla de trampa.
Hi ha una expressió que fa fira entre el jovent -detestable com totes les que es manlleven de l’anglès, com si no tinguéssim llengua pròpia- que se li diu “el prime”. El teu màxim, el teu millor moment. El que viu, exhibeix i alimenta cada dia que es posen la camisa els Joves Xiquets de Valls és el seu ‘prime’. Indiscutible millor colla a plaça, única que esquiva la llenya: matrícula d’honor. Se’n recordaran, d’aquest Sant Fèlix. I a sobre tenen pastanaga per millorar-lo. No pararà, no, aquesta cabra.
Gust i marge per la Vella
Feia molt de temps que la Colla Vella no es veia tan guapa al mirar-se al mirall com després d’aquest Sant Fèlix. Hi havia qui la veia fora del combat de la diada, a la seva. Però tothom sabia que no seria així. Van rendibilitzar la sortida possibilista amb el 5 de 9 i després van anar a per un 3 de 10 que fa massa que no completen. Els trumfos en una partida serveixen si pots anar a guanyar la mà i a la segona ronda la Vella podia.
El 3 de 10 té un marge molt llarg de millora. Sobretot en el muntatge de folre i manilles, com excessivament rudimentari. Però també per dalt. Un cop enlairat, la defensa va ser marca de la casa i per això -per haver mostrat aquesta força- van donar per bo haver-li aixecat la mà, gràcies a la rapidesa i perícia de totes les parts implicades i especialment de la canalla. Amb l’empenta del gust que deixa la diada i el calendari que hi ha per davant, la regla de tres es fa sola. Amb més temps s’ha de poder anar a pel doblet de 10. Perquè pot fer falta, a més, si volen guanyar Santa Úrsula.
El 4 de 9 sense folre de la tercera ronda va ser segurament el moment de més màgia de tota la diada. Emocional pels que el feien, emotiu pels que el gaudíem, merescut i dedicat. Es deuen poder fer quatres net del mateix estil -el de la Joves va ser molt bo, també- però una execució millor és difícil d’imaginar. Quan en lloc de castells fas homenatges, el resultat és com va ser. Gràcies.
El pilar de 8 final, bo. I acabar els primers havent sortit els últims evidenciava la jugada mestra.
La ‘mili’ de la Jove
La Jove de Tarragona va fer la ‘mili’ a Vilafranca del Penedès amb una de les millors diades del seu historial i en un escenari exigent on a vegades -com amb alguns plànols zenitals- sembla que fins i tot els hi costi de cabre-hi. La diada d’ahir és de les que gasta la camisa, com deixant pòsit. Arribava amb l’aval d’un domini de folre i manilles de manual, amb el que van fer bé d’obrir boca amb el 2 i de no dubtar d’anar fins a dos cops a pel 3 de 10.
Als liles se’ls reconeix la massa més regular de castellers al llarg de l’any, cosa que els permet un coixí sobre el que poder afiançar l’any. Tenen la ruta clara al GPS i no solen posar-se nerviosos a cap cruïlla, com la veu en off dels navegadors. Van fer l’aleta al castell de 10 en el segon any -i tercer intent- que el duien a la plaça més castellera i, a més, després de l’obertura de part de la pinya i les hores i rondes van rubricar amb un 4 de 9 folrat de mèrit contextual i un altre bon pilar de 8.
Va estar a prop de descarregar el 3 de 10 per poder mantenir l’itinerari de la diada plantejada a quatre gamma extra, la Jove? Segurament a prop no, si ens cenyim als intents de 3 i a la llargada de la metxa encesa amb la que volien dinamitar la diada. I alhora a prop sí, si analitzes disposició, caràcter i saber estar a la plaça. Segur que aquest Sant Fèlix serà millor quan fermenti perquè l’aval de com poden i saben treballar a assaig els farà guanyar fiabilitat amb el graó als castells més grossos, per no entrebancar-s’hi més.
Només els pot passar als Verds
La coïssor d’aquest Sant Fèlix per als Castellers de Vilafranca és de les que es recordaran. Si no fossin així com són -de caràcter, d’ambiciosos, de competitius- no podrien ni somiar amb allò que només ells es poden plantejar. Aquesta és una consideració prèvia que s’ha de recuperar en l’epíleg de la diada: els Verds van perdre perquè anaven a jugar a un joc al que -de moment- només ells poden jugar. Que no sigui pal·liatiu no vol dir que no sigui evident, aquesta constatació.
Però garbellem-hi una mica, que val la pena. Què va fallar de forma sistemàtica perquè el 3 de 10 els resultés esquiu, fins al punt de capar-los fins a tres vegades? De fora, semblava quelcom circumscrit als pisos frontissa, entre terços -i manilles- i quarts, donant mida a quints. Allà és on el 3 de 10 sol sincerar-se més i on els Verds, que el coneixen i dominen com ningú, saben veure-hi quan van maldades. Va passar, va repetir-se i ni amb l’èpica final no va revertir-se. Tres intents desmuntats d’un castell que dues altres colles carreguen fereix, sí. Però val a dir que qui millors intents de 3 de 10 va fer a plaça van ser ells. Qualsevol dels tres hagués pogut ser carregat. El nyap estratègic va ser ni mirar-se el primer peu de la segona ronda, com encomanats del ritme manso de tot. Perquè van tirar amunt i cremar ronda. Veure-ho a posteriori és fàcil, això sí.
Pot haver influït la distància amb Vilanova -o no haver-lo dut a l’Arboç- a l’hora de treure-li caràcter d’aposta ‘segura’ (entre comes, cometes i amb cursiva) a l’hora d’obrir plaça? Ves a saber. En tot cas quan un es planteja la millor diada de la història a tres traçades de vertigen sap que la falla conjuntural pot succeir en qualsevol de les tres.
Vilafranca -com a colla i com a ecosistema al voltant de la colla- se’n recordarà amb dolor d’aquest Sant Fèlix. Esmenar-lo en les properes diades de compromís sembla un imperatiu que hauran de saber convertir en benzina i estratègia. Sense Concurs, però, res pesa tant com aquesta diada i segurament, com allò d’un clau que treu un altre clau, fins d’aquí a un any no podran donar-hi resposta.
No hi ha vareta ni solucions per uns Verds que si haguessin ‘baixat’ al 5 de 9 amb folre a la segona ronda potser (només potser) haguessin tingut marge per banyegar després millor. En tot cas el tercer 9 de 9 amb folre que carreguen en tres anys és també quelcom que ara i fins que es demostri el contrari, només els pot passar als Verds. Descarregar-lo i buscar un dels ‘nets’ per no ‘tornar a fer un Sant Fèlix 2025- han de ser dos pastanagues ben lluents que els facin treure els ullals.
PD: Beneficiaris subsidiaris d’aquest Sant Fèlix, els organitzadors de les diades de Santa Tecla, la Mercè i el Mercadal, a més de Valls. Si els propers tres cops que les colles protagonistes de Sant Fèlix es creuin s’assemblen a aquest 30 d’agost en dissabte ens ho passarem la mar de bé.
