Protocol, tripleta i tensió i nervis

Joan Sala Giner | Tarragona

Complicat fer una crònica del Sant Joan de Tarragona. Es barregen moltes sensacions com a casteller i com a observador i si li sumes els comentaris de la gent i les seves valoracions fa que ordenar les idees sigui una mica dificultós. Aniré per parts.

Pel que fa al nivell assolit en castells, la Colla Jove ha completat la Tripleta Màgica, una actuació que han iniciat amb un molt solvent 5de8 del que poca cosa es pot dir. El darrer carregat l’hem d’anar a buscar al Sant Pere reusenc del 2011 i l’últim que queda en intent a la Diada de Santa Tecla Primer Diumenge el 2007. Una bestialitat.

El segon castell ha estat el que encara no havien aconseguit enguany, el 3de9f. Ha pujat remogut i des de la meva posició m’ha semblat que els terços treballaven forçats a l’estar una mica tancats. L’han treballat i els crits al baixar han mostrat quant l’han valorat.

El 4de9f, després d’un peu desmuntat, ha tancat la ronda de castells. M’ha semblat que alguna rengla estava un pèl junta però amb l’entrada de dosos s’han assentat totalment les mides. La descarregada, la típica del quatre. Tres pilars de 5 han tancat una molt bona actuació.

Els Xiquets de Tarragona hem obert plaça amb el 2de8f. Tot i que el nivell d’assaig és molt alt, el ritme de pujada de la petita acotxadora ha fet que durés més del compte provocant un treball extra a nivell de folre i estructura. Sense gaire més història.

Seguidament un 5de8 que s’ha descarregat molt fàcil i que ha donat algun avís que era tot just el segon de l’any. Molt bones sensacions, totalment diferents a les dels dos darrers anys. Li estem recuperant l’estima perduda. El primer descarregat per Sant Joan en la història de la colla.

Un 3de8 fàcil i un fort pilar de 6 han clos l’actuació matalassera. Esperàvem més, cert,  i s’ha assajat per arribar-hi però la Junta Tècnica ha decidit que falta una marxa més. Res a dir. Sant Pere, el juliol i, sobretot, la convicció i les ganes de la colla ens posaran a lloc.

La Colla Castellera de Sant Pere i Sant Pau ha completat dos castells amb l’agulla, el 3 i el 4, i el 3de7. Una actuació que sorprèn vist el nivell de les darreres actuacions però que segur que té uns motius que se’ns escapen als que no som de la colla.
Els castells molt ben treballats. Agradables de veure i que mostren, clarament, que no són ni seran límit de res. Bona senyal si tres castells de 7 de Sant Pere i Sant Pau ens saben a poc.

Els Xiquets del Serrallo pel contrari i, sobretot, per la última caiguda de fa una setmana,  surten molts satisfets i perfectament encarats cap al Sant Pere d’aquest dissabte. El 3de7 de tercera ronda va ser el castell més treballat, però tant el 4de7 com el 4de7a van servir per agafar una confiança que pot ser faltava o per assentar un molt bon punt de partida.

Les fites assolides l’any passat es poden repetir si hi ha el convenciment, i la millor manera possible és veure els resultats de l’assaig a plaça.

Estrena del nou Protocol

Pel que fa al Protocol m’agradaria iniciar la meva reflexió comentant que el que hi ha plasmat són molts aspectes: sorteig, entrada a plaça, sistema de rondes, puntualitat, condicions sanitàries, lloc per la canalla, etc….coses òbvies però que no per ser-ho deixen de tenir una gran importància i que s’han aconseguit a base de molta feina. Coincideixo, i és lògic, que el muntatge de les pinyes és l’element més innovador, trencador i segurament més exigent pels castellers.

El viscut ahir a la Plaça de la Font és l’exemple clar que els màxims i únics responsables que una durada duri més o menys som les colles castelleres. Quelcom tan obvi, i demostrat al Sant Joan de Tarragona, no pot estar tapat per excuses, amb tots els matisos que es vulguin, que el que fan és enganyar-nos a nosaltres mateixos i a l’espectador.

Vaig sentir que no havia una demanda, que a Tarragona el ritme ja anava bé. Hi estic d’acord. Però és responsabilitat nostra estar reflexionant sempre i d’una manera crítica sobre el que es pot millorar. Pot ser és exagerat? Segurament. Tot s’ha de posar al seu just lloc, i la pressió i la tensió que havia ahir a les colles ni hi ha de ser, ni és normal ni, està clar, bona, però estic segur que la costum i els mateixos castells aniran suavitzant-ho. El concepte de muntar amb celeritat crec que ahir es va quedar instal·lat definitivament a Tarragona i això és molt bo.

Quan es va incidir molt en la puntualitat, també havia veus crítiques, castellers que arribaren tard a diades importants i queixes del perquè es sortia tan aviat del local. Al final, el temps ha demostrat que era necessari, per seriositat i per responsabilitat. A Tarragona tothom dóna per fet que qui arribi passats 5 minuts es pot haver perdut un o dos castells.

La conya amb el poder fer o no una cervesa entre castell i castell està molt bé. Em fa gràcia fins i tot. I si afegim la ironia amb els bars de la plaça de la Font puc arribar a esbossar una mitja rialla. Però, sincerament, el trapezista del Circ du Soleil para un moment per fer una birra? Rafa Nadal fa un quinto entre set i set? Exercim una tradició en la que la nostra forma física i els nostres reflexos, pugem o no al tronc, són molt importants. Cal la cervesa? No és més fàcil fer-ne tres tranquil·lament un cop acabada l’actuació?.

En resum, com tot, caldrà afinar més i fer més pedagogia però Sant Joan de Tarragona del 2015 representa un punt de partida excel·lent tant per la ciutat com pel món casteller.

I una darrera reflexió…He tardat més en fer l’article que la durada de l’actuació d’ahir.