26.08.2014
Leandre Ibar | Valls
[dropcap]L[/dropcap]a relació de la Colla Vella dels Xiquets de Valls amb la festa major de Vilafranca és gairebé tan antiga com el fet casteller, ja que es remunta als inicis del segle XIX. Una relació estreta i molt intensa.
Es té constància tot al llarg dels segles XVII i XVIII de la presència del ball de valencians, precedent dels castells, a les celebracions populars de la capital de l’Alt Penedès, i al 1815 ja hi ha una primera possible referència a la contractació de balls de valencians de Valls, la presència dels quals és segura a partir de 1827.
La colla dels pagesos, nom amb el qual era coneguda la Colla Vella en les primeres dècades del XIX, va ser present a la Senyora Vila des dels seus inicis. La festa major de Sant Fèlix era, ja llavors, un referent i al llarg dels anys les colles vallenques s’hi van desplaçar atrets pel gran ambient i per l’excel·lent rebuda del públic, que es traduïa en ingents pagues tant per part de les autoritats com en el “llevant de taula”, és a dir, en la col·lecta que els castellers feien per les cases després de l’actuació, on també aixecaven castells davant d’alguns domicilis.
Noms vilafranquins
A mida que els anys avançaven, la importància de Vilafranca per a les colles de Valls va anar creixent, fins al punt que els vells noms de “Pagesos” i “Menestrals” serien substituïts pels de “Muixerra” i “Roser”, respectivament. La Muixerra era el nom amb el qual es coneixia la vilafranquina Confraria del Bon Jesús, que contractava la colla dels Pagesos durant les celebracions de la seva festa pròpia, pel dia de l’Ascensió. La Confraria del Roser, veïna i rival de la del Bon Jesús, contractava la colla dels Menestrals. No seria fins després de la tercera Guerra Carlina que les colles de Valls passarien a ser conegudes com Colla Vella, la Muixerra, i com Colla Nova, la Roser. Així doncs, es pot afirmar que les colles dels Xiquets de Valls van portar noms purament vilafranquins durant una bona part del segle XIX.
Malauradament, les cròniques de l’època ens han deixat poca informació sobre els castells fets a Vilafranca en els primers compassos del segle XIX. El 1841 Vilafranca va veure el primer castell de vuit i dotze anys més tard la premsa ja parlava de castells de nou. D’aquella època se’n coneixen pocs detalls, malgrat que sí que es conserven tres fotografies de dos quatre de nou amb folre i de dos tres de nou amb folre simultanis que els experts historiadors situen en la dècada de 1860.
El pilar de vuit
Un cop passada la tercera Carlinada, els Xiquets van reprendre l’activitat a ple rendiment en pocs anys.L’octubre de 1875, la Colla Vella, que segons els historiadors mai va abandonar del tot l’activitat al llarg del conflicte, va actuar a Saragossa amb motiu de les festes de la pau (la primera actuació castellera fora de Catalunya). Dos anys més tard, la Vella ja va poder assolir el primer castell de nou (el quatre folrat) descarregat a Vilafranca després de la guerra.
L’estudiós i casteller Eloi Miralles, en el seu últim llibre sobre la història dels Castellers de Vilafranca i dels castells a la vila penedesenca, es refereix encertadament al 1880 com l’”any de les proeses”. En una festa major memorable, les dues colles vallenques van descarregar simultàniament el tres de nou a l’entrada d’ofici, en el cas de la Vella amb molt poca gent, ja que el van haver d’improvisar a corre-cuita en veure que la Nova l’intentava. Al migdia, ambdues agrupacions van completar el tres de vuit aixecat per baix, el quatre de nou amb folre, el cinc de vuit, el dos de vuit folrat i el pilar de set, també amb folre. L’endemà, per Sant Ramon (les colles normalment actuaven els tres dies de festa), la Colla Vella es va endur la palma descarregant l’únic pilar de vuit amb folre i manilles que es va veure a Vilafranca durant la primera Època d’Or.
Els castells d’aquella època els realitzaven vallencs, que formaven el nucli dur de les colles, però en cada poble comptaven amb l’ajuda indispensable de locals i comarcans. El paper dels vilafranquins era més que notable i la vila comptava amb castellers adeptes a una o altra agrupació que passaran a la història per les seves gestes. En el cas de la Colla Vella, noms com el Noi Jordi, el Jordi Ribera, l’hereu Batllet o les nissagues dels Trabes, dels Cartié i dels Basques. Aquests castellers locals només feien castells a la seva població, però participaven activament en posicions clau dels troncs, pinyes i folres. Per exemple, el germà gran dels Cartié era conegut per parar a terços el pilar de set de la Colla Vella… sense faixa!. Era costum de l’època, també, que castellers locals fessin a segons el pilar d’entrada a plaça, que llavors era de cinc i caminava des de davant de l’església, a la sortida d’ofici, fins a l’Ajuntament, on es mantenia dret fins que les autoritats sortien al balcó.
Les úniques imatges castelleres de les darreries de la primera època d’or que han arribat als nostres dies són tres fotografies, preses a Vilafranca, d’un cinc de vuit, un pilar de set folrat i un tres de nou folrat, que el mateix Miralles identifica com de la Vella de Valls pel Sant Fèlix de 1884. El terç del pilar de la foto sembla que no du faixa, per la qual cosa podria ser precisament l’esmentat Cartié.
Decadència i renaixença
A finals del XIX, la decadència castellera va anar en augment, però la presència de la Colla Vella a la festa major vilafranquina no va decaure. Encara el 1900 la premsa va anunciar un possible intent de quatre de nou de la Vella, que finalment va quedar en no res.El 1908 es carrega l’últim quatre de vuit, també per la Colla Vella. De fet, el nivell casteller va baixar fins als sis pisos alguns anys, encara que Vilafranca va ser clau per mantenir encesa la flama dels castells fins a la renaixença dels anys 1930. En aquella època, la Colla Vella era coneguda amb l’afegit “de Rabassó” (en referència al cap de Colla, Isidre Tondo “Isidre de Rabassó”) per diferenciar-la de les dues altres colles de Xiquets de Valls existents a tombants de segle i que també eren conegudes pels malnoms dels seus antics dirigents: la Colla Nova del Querido (llavors comandada, no obstant, per l’Isidre de Perelló) i la Colla de l’Escolà.
El carro gros no es va tornar a veure fins el 1932. Després de carregar-ne el primer de la Renaixença a l’Arboç, la Colla Vella el va intentar sense èxit per Sant Fèlix. En aquelles dates, l’agrupació vallenca ja vestia camisa rosada, que va estrenar a Barcelona amb motiu del’Exposició Universal de 1929. Els vallencs van comprar la roba amb els diners avançats pels Cusiné, una família vilafranquina amb forts vincles d’amistat amb la Colla Vella.
Després de la Guerra Civil, es va constituir la unificada colla dels Xiquets de Valls, la qual només va carregar una sola vegada el quatre de vuit, l’any 1946. El 1947, la Vella es va reorganitzar i ja va participar a Sant Fèlix un any més tard, amb intents del quatre de vuit, i del dos de set i un tres de set aixecat per baix.
Des de 1932 fins a 1968, el quatre i el tres de vuit eren el sostre casteller. La Vella va carregar el seu primer carro gros des de la reorganització el 1954, i el va descarregar el 1958, en totes dues ocasions a la diada de Sant Fèlix.
Els rosats van participar força a la diada de la festa major vilafranquina, tot i que van saltar del cartell els anys 1949, 1950, 1951, 1953, 1960 i 1961, així com entre 1968 i 1971, quan Sant Fèlix tenia format de concurs, els anomenats “Anxaneta de Plata”. Els seus dirigents es van negar a prendre-hi part, perquè, argumentaven, la colla no podia competir amb els seus màxims castells un dia feiner. De 1972 ençà, ha estat present a tots els Sant Fèlix sense interrupció.
Tornen els castells de nou
Els castells de nou van tornar de la mà de la Colla Vella a partir de la diada de Santa Úrsula de 1981. El 1982 es van veure també a Tarragona i, un any després, el 1983,els rosats van carregar el quatre de nou amb folre per Sant Fèlix. El vell somni de molts aficionats vilafranquins de veure l’aleta als nou pisos a la seva vila es va complir, per fi. Menció especial també per al primer cinc de vuit descarregat per la colla en la seva història moderna, el Sant Fèlix de 1984, el qual era, a més, el primer que veia la plaça de la Vila en el segle XX. El 1986, la capital de l’Alt Penedès va viure la seva segona construcció de nou pisos (que era, de fet, una altra estrena): la del tres de nou folrat, que novament la Vella va coronar sense poder completar-lo del tot.
Malgrat ser els primers a fer-hi l’aleta, els rosats tenien pendent descarregar un castell de nou a la capital de l’Alt Penedès. No es van treure l’espina fins el 1993, gràcies a un quatre de nou folrat, deu anys després del primer carregat a la plaça de la Vila. A partir d’aquí, l’agrupació del Portal Nou ha aconseguit fer l’aleta als nou pisos en totes les edicions, en diverses ocasions per partida doble o triple.
Després de tres temporades amb la Vella duent-hi la tripleta, el Sant Fèlix de 1997 es recordarà, com va escriure el periodista Santi Terraza, com “la diada dels cincs de nou”, ja que tres colles (Vella, Minyons i Verds) el van carregar. El sorteig va afavorir els vallencs, que van obrir plaça coronant aquest castell, inèdit fins llavors a Vilafranca.
La Colla Vella va tornar a carregar la basílica, in extremis, el 1999. L’any següent, però, els rosats farien saltar la banca amb una actuació de traca i mocador, que alguns dels seus castellers encara consideren la millor de la seva història, tot i que no ho sigui segons els punts del Concurs: cinc de nou amb folre, dos de nou amb folre i manilles, tres de vuit aixecat per baix (el segon descarregat del segle) i pilar de vuit amb folre i manilles carregat. El 2001 va tornar a veure un tres de vuit per sota, aquest cop carregat, igual que el cinc de nou. Van ser les últimes construccions de l’anomenada gamma extra de la Vella a Sant Fèlix fins el 2008.
Manilles i el nou de vuit
El 2008, la Vella va recuperar les manilles amb el dos de nou i el pilar de vuit, carregats tots dos. Els descarregaria un any després, el de 2009, l’últim cop que ha sortit de la plaça de la Vila amb la millor actuació global. El 2010, però, el dos va caure, així com el quatre de nou i el pilar de set folrats, ambdós carregats, en un dels Sant Fèlix amb més llenya de la història de la colla. El nou de vuit va ser protagonista de la festa major vilafranquina del 2011, ja que la Vella el va tornar a completar després de diversos anys d’oblit. En les dues darreres edicions de Sant Fèlix, els rosats van quedar amb la sensació de deixar a mitges la feina: van carregar el cinc de nou el 2012 i van coronar el dos de nou, el quatre de nou i el pilar de vuit l’any passat, acompanyats d’un tres de nou, aquest sí, descarregat.
Enguany la Colla Vella es presenta amb un bon bagatge del tres i el quatre de nou, que ha descarregat nou i vuit vegades, respectivament, a més del dos de nou amb folre i manilles coronat per Sant Joan. Els rosats van començar la temporada amb molta empenta, però la baixa de dos castellers de tronc va fer que el cap de Colla, Manel Urbano, es replantegés la temporada i decidís afluixar el ritme durant el juliol i l’agost. El passat cap de setmana, amb un dels lesionats reincorporat, la Vella va recuperar el pilar, malgrat ensopegar al Catllar amb el cinc de nou amb folre.
La caiguda va fer replantejar a la tècnica de la colla els castells per Sant Fèlix enguany. A més del tres i el quatre de nou, podrien anar-hi el cinc de nou o alguna construcció emmanillada, objectius fa uns dies però que a hores d’ara no són segurs a causa dels canvis que s’hi haurien d’introduir. Així doncs, els dirigents tècnics dels del Portal Nou acabaran triant els castells en funció de com vagin els tres assajos programats aquesta setmana. Un bon Sant Fèlix podria ser el revulsiu perquè els rosats recuperin les bones sensacions i la introducció de noves construccions al seu repertori durant el setembre, la pastanaga perfecta per acabar de motivar els castellers amb vistes al Concurs i Santa Úrsula.
Durant quasi dos-cents anys, cada 30 d’agost la Colla Vella ha intentat complir amb el repte i el compromís de portar a plaça el màxim possible. Enguany segur que no serà una excepció.
