Quan fa uns mesos la direcció de la nova Càtedra Salut i Castells de la Universitat de Barcelona em va contactar per formar part del seu Grup Motor, els vaig confessar que el projecte potser m’arribava una mica tard. Les meves grans batalles en prevenció i recerca ja les he passat —algunes deixant cicatrius— i fa temps que vaig decidir mirar-m’ho amb més distància. Però l’empenta, els recursos i el rigor de la gent que encapçala aquest projecte em van fer acceptar el repte. I, posats a fer la xerrada inaugural del cicle, vaig creure oportú fer memòria: mirar d’on venim, recordar com vam haver de construir una ciència castellera gairebé a cops de colze i posar sobre la taula la meva “carta als Reis”. Perquè, tot i que hem avançat molt, estem lluny de tenir-ho tot resolt.
Els anys noranta: una ciència a la defensiva
Avui estem acostumats a veure assajos planificats, ambulàncies i ampolles d’aigua a les places, però als anys noranta el panorama era molt diferent. Quan vam començar a recollir els comunicats de lesions guardats en caixes a Sant Pere de Ribes, la ciència castellera va néixer amb un objectiu molt clar: ens havíem de defensar.
Davant del col·lectiu mèdic i de la Societat Catalana de Pediatria, els castellers érem vistos sovint com uns inconscients. Recordo cartes de pediatres a revistes científiques demanant que es prohibís la canalla a dalt de tot i que els castells es consideressin “complets” sense coronar-los. La nostra recerca, doncs, va ser una ciència a la defensiva: calia demostrar amb números que no estàvem tan bojos com es pensaven des de fora.
També vam aprendre els perills de la “ciència reactiva”. Arran d’una duríssima lesió medul·lar en una colla capdavantera, es van improvisar solucions. Es va fer amb bona intenció, però poc després un estudi d’enginyeria va demostrar que aquell colleret no absorbia els impactes axials —els verticals— i que, de fet, augmentava el risc d’alguns tipus de lesió. La bona voluntat, amb presses i sense rigor científic, pot ser perillosa.
Destrossant mites amb dades reals
A partir d’aquí vam començar a “mesurar els castells”. Amb el CAR de Sant Cugat, l’any 1996 vam digitalitzar caigudes de Sant Fèlix, frame a frame. D’aquella feina en va sortir una dada clau: una persona que cau des de l’acotxador hauria d’arribar a la pinya a uns 35 km/h, per efecte de la gravetat pura. Però la velocitat mitjana real de l’impacte era de 20 km/h. Per què? Perquè les caigudes castelleres no són en el buit; els castellers cauen els uns sobre els altres, s’agafen i es frenen consecutivament. Això explica per què caigudes aparentment apocalíptiques acaben sovint en simples contusions.
Després va venir la meva tesi doctoral, l’any 2001. Volíem saber què li passava realment a l’organisme d’un casteller a la pinya o als baixos. Vam fer monitoratges de ritme cardíac, extraccions de sang per mesurar hormones de l’estrès i fins i tot vam cateteritzar l’artèria radial de diversos castellers per mesurar la pressió arterial contínua en ple castell. La conclusió va trencar mites: els pics brutals de pressió arterial i les alteracions del ritme cardíac no es devien només a l’esforç físic, sinó, en gran mesura, a l’estrès psicològic d’enfrontar-se a la construcció.
Aquest camí va culminar amb l’Estudi de Canalla (2002-2004), la demostració que el crani era el nostre punt feble i la introducció del casc el 2006, no sense resistències importants —també de grans colles—, inclosa la meva.
Des de llavors hem entrat en una etapa brillant, amb una efectivitat global molt alta. Si traiem el pilar de 4 de les estadístiques —per no fer-nos trampa—, només cauen al voltant d’un 2,5% dels castells. Però precisament per això correm el risc d’autoenganyar-nos.
La carta als Reis: què ens falta saber?
L’èxit del casc ens ha donat una falsa sensació de seguretat global. Sembla que ja no calguin més estudis. I si ja feien nosa quan tothom tenia clar que calien, ara que sembla que ho tenim tot ben lligat, cal seguir predicant encara més.
A la xerrada vaig apuntar més de trenta coses que ens caldria investigar. La meva principal “carta als Reis” —i el meu autoencàrrec per a la Càtedra— es podria resumir en quatre grans línies.
Primer, millorar el registre de lesions. Estem lluny de tenir dades homogènies i fiables del mal real que ens fem a les colles. Ens basem massa en diagnòstics inicials i poc en el seguiment real del lesionat. També caldria establir estàndards clars per mesurar la nostra sinistralitat.
Segon, estudiar i augmentar l’eficàcia de la pinya i la protecció cervical. Sabem que la pinya absorbeix entre el 60% i el 80% de l’energia de l’impacte, però hem estudiat poc com la posició del cos i de les cames la pot fer més efectiva. També cal abordar estructures com la “soca antiga” —braços per sobre les espatlles als castells folrats— i definir millor la mida de les pinyes i el cordó de seguretat. Les caigudes a terra directes continuen sent el pitjor enemic de la sinistralitat greu.
Tercer, revolucionar la metodologia d’assaig. Seguim assajant massa per repetició i prova/error. Al circ o a la gimnàstica acrobàtica poden preparar cada figura milers de vegades; una colla castellera no. Metodològicament, la nostra sistemàtica de treball té molt recorregut de millora. Cal estudiar estratègies com l’aprenentatge diferencial i entendre millor l’efecte xarxa, que tothom intueix però gairebé ningú mesura.
I quart, revisar la postura de la canalla en la caiguda. Durant anys he defensat que la canalla estigués com més amunt millor per reduir energia potencial, però ara ja no ho tinc tan clar. Sobretot, poso en dubte que sempre sigui bona idea mantenir-se agafats quan el castell es trenca. En algunes caigudes recents i greus, quedar-se agafats ha sumat masses, ha incrementat l’energia potencial i ha impedit adoptar postures més protectores.
Els veritables colls d’ampolla
El primer obstacle és estructural: la Coordinadora de Colles no té funcions federatives reals i, per tant, no pot normativitzar ni obligar. Però seria ingenu reduir-ho tot a tràmits o estatuts. El fre més sagnant és un altre.
D’una banda, l’altíssima rotació de castellers, directius i equips tècnics. Fer castells desgasta els que hi ha al capdavant; qui avui és cap de colla es buida i plega al cap de dos anys —o abans—, i amb ell sovint marxa molt coneixement pràctic acumulat.
De l’altra, una barrera cultural enorme dins les colles. Tirar endavant una temporada exigeix tanta planificació, assaig i convocatòria que, per a molts equips, la ciència o la prevenció es viuen com un “destorb”. S’ha instal·lat un discurs perillós: si ja portem casc, la carpeta de la seguretat ja està tancada; no ens feu perdre el temps amb soques, qüestionaris, registres o experiments, que hem d’anar per feina. Hem supeditat massa el procés a la dictadura del resultat immediat a plaça, sense entendre que la recerca no ens ve a treure minuts d’assaig, sinó a fer-nos viables a mitjà termini.
No ens podem quedar tranquils repetint el mantra còmode que “ens fem menys lesions que al futbol”, sovint basat en comparatives poc acurades. Hem de mirar cap a dins, ser autocrítics i aprofitar la potència de la Càtedra Salut i Castells —i de qualsevol altra iniciativa coordinada. Ens toca ser valents, deixar enrere l’empirisme pur i fer un pas més cap a una ciència proactiva. O ens regulem o ens regularan. I millor que ens regulem amb coneixement de causa, amb dades científiques.
Vídeo | Salut, ciència i castells. Què sabem i què ens falta saber? Xerrada de Jaume Rosset al cicle inaugural de la Càtedra
