Faltaven 10 minuts per les 4 de la tarda, hora catalana, quan a Nairobi la UNESCO afegia els castells a la llista del Patrimoni Immaterial de la Humanitat. Una declaració que es celebrava arreu del país i especialment al bressol casteller. Allà, a la plaça del Blat de Valls, on fa 220 anys començava tot, s’aixecaven pilars per part de les dues formacions i donaven la benvinguda a aquest reconeixement universal.
Una tradició única i que impressiona a tot el món, s’internacionalitzava a partir d’aquella declaració i a casa nostra els feia encara més populars. Per fi, el potencial de les torres humanes, però sobretot el potencial dels seus valors, s’escampaven com mai abans ho havien fet. I són precisament els valors intrínsecs d’aquesta tradició els que han o hauríem de tornar a subratllar avui, 10 anys després d’aquella proclamació.
Els castellers i les castelleres ens han ensenyat que no construeixen res sols. És el col·lectiu el que fa transforma l’objectiu comú. Gràcies a l’esforç, la tenacitat i el convenciment d’homes i dones, nens i nenes. Gent de totes les edats i sexes, sense importar cap condició social o religiosa. Tothom uneix les seves forces i, mai millor dit, fan pinya plegats. Tots i totes es cohesionen per aconseguir els sis, set, vuit o fins a deu pisos d’alçada. Cadascú posant de la seva part per mantenir intacte l’objectiu, per ambiciós que sigui. I si no s’aconsegueix, es torna a intentar, estudiant què ha fallat i què pot millorar per no tornar a defallir.
Qui conegui per dins el teixit i dia a dia de les colles castelleres sabrà perfectament que aquestes són un reflex important de la societat. La societat castellera és molt diversa però és capaç de crear forts vincles des de l’interior d’una pinya o en el tronc d’un castell.
Avui, 10 anys després que la UNESCO afegís els castells a la llista representativa del patrimoni immaterial, estic convençut que si tinguessim més presents els valors del fet casteller ara parlaríem d’una societat molt millor. Ja sigui en plena pandèmia mundial o per tot el que hem viscut políticament a casa nostra en els darrers anys, per posar alguns exemples, la conclusió és que a la societat li manquen els valors ja universals d’una tradició catalana que ha marevellat a tot el món. I continuarà meravellant-lo el dia que les places recuperin els enyorats castells. L’orgull d’aquests valors, però, no els esborrarà cap pandèmia.
